El Gregori té clar que els principals avantatges de la formació virtual són la democratització del coneixement i la possibilitat que dona a les persones d’aprendre, sigui quin sigui el seu ritme d’aprenentatge. I sigui quina sigui la seva disponibilitat. Com a cap de programes de formació en línia de la Fundació Pere Tarrés ha estat al capdavant de l’adaptació dels cursos i les formacions al nou context.

La Fundació Pere Tarrés ha pogut canviar l’enfocament de les formacions previstes a la situació de confinament?

Si bé és veritat que en un primer moment la situació de confinament semblava ser totalment temporal, ben aviat la informació que ens anava arribant va fer-nos replantejar tota la formació d’una altra manera. Ja no diríem “aula” a l’espai físic, sinó que ampliaríem més l’abast en un entorn 100% virtual que, sense perdre el contacte amb els i les docents i, fins i tot, amb els companys i companyes, pogués ser un lloc apropiat per seguir aprenent.

Quines eines digitals esteu emprant per oferir educació no formal a través de la xarxa?

Des del 2007, la Fundació Pere Tarrés disposa d’un espai virtual d’aprenentatge que ha anat actualitzant-se amb el pas dels anys i que, aprofitant el moment, ha fet un esprint en innovació. D’entrada, poder disposar d’una aula virtual està facilitant molt la gestió del canvi i ha permès mantenir-la en algun lloc de la xarxa. Tenir un punt de referència sempre és bo en un context d’incertesa total i absoluta.

I durant aquest temps, heu obert noves vies de comunicació?

Sí. S’han habilitat diferents eines de comunicació síncrona com el Teams, l’Skype o el Zoom que, segons el tipus d’activitat formativa, estan donant resposta a l’aprenentatge més col·laboratiu. Per fer-ho, vam engegar una sèrie de webinars dos cops per setmana que oferien a les persones i entitats interessades un espai de coneixement des de casa que, malgrat la situació de confinament, permetia l’intercanvi d’experiències, inquietuds i emocions.

A quins àmbits o col·lectius es dirigeixen, principalment, les formacions que oferiu?

Les formacions que oferim en modalitat en línia van dirigides principalment a professionals de sectors com l’atenció social i a les persones, el lleure educatiu i la gestió d’entitats i voluntariat. No obstant això, els i les estudiants que participen en les formacions que impartim vénen de múltiples sectors. Això fa que en l’espai virtual d’aprenentatge s’hi trobin perfils molt diferents i puguin compartir experiències i inquietuds que sempre ajuden a millorar i a aprendre.

En l’àmbit del lleure, en què les propostes formatives són principalment vivencials, es poden adaptar al format en línia?

Des del primer moment, el departament de lleure va entendre que el canvi havia de partir d’aquest concepte més vivencial i, per aquest motiu, van creure en les trobades virtuals. Les formacions d’aquesta àrea disposen de moments d’intercanvi en directe on els i les docents posen cara al grup i realitzen dinàmiques adaptades a les noves necessitats.

Des de la Fundació Pere Tarrés, s’està replantejant canvis en l’oferta de formacions d’educació no formal per a un futur pròxim?

Des de tots els punts de vista s’està virant cap a un entorn diferent, no sé si millor o pitjor. El que està clar és que des del camp de l’educació formal, escoles, instituts, universitats i també des de l’empresarial, amb el teletreball com el gran oblidat, s’imagina una nova forma de relacionar-nos i, per tant, de formar-nos d’una manera diferent.

És a dir, la situació de confinament canviarà la forma d’ensenyar i d’aprendre...

Sempre he cregut en la formació en línia com la forma de democratitzar el coneixement i ara, amb la crisi provocada per la Covid-19, això ha quedat reforçat. Molts projectes que ja teníem al cap han acabat sent en línia però, el més important, és que molts projectes nous ja estan naixent pensats per ser executats totalment a distància, sense perdre de vista el component vivencial i la proximitat entre docent i estudiant.

Creus que aquesta situació de crisi augmentarà el nombre d’adeptes a l’aprenentatge en línia i en disminuirà alguns prejudicis?

La gran por en aquest context és que les persones no tinguin els coneixements per accedir a formacions en línia, que tinguem equipaments informàtics obsolets i que les nostres capacitats digitals siguin escasses. Sorprenentment, crec que tots hem descobert que som capaços de fer moltes més coses de les que crèiem. La primera por de començar un curs 100% en línia crec que ha desaparegut i el temps que hem tingut ha permès gaudir, encara més, del grup, de l’experiència i de l’equip docent.

Consideres que el tercer sector ha adoptat suficients competències per realitzar un aprenentatge i una docència basada en el format virtual?

Si no les ha adaptat, les està adaptant ara mateix. Això farà que tots els actius socials i entitats puguin posar-se la medalla d’haver afrontat aquesta situació perdent la por a tot entrebanc digital. La necessitat de comunicar-nos, d’aprendre, d’experimentar i de conèixer no la pot parar un virus i pot ser que el primer dia de confinament l’ordinador restés parat, i el segon, i el tercer,... però el quart, la inquietud va fer que encenguéssim l’equip i comencéssim a perdre la por a equivocar-nos.

Per acabar, com pot afectar la bretxa digital en les matriculacions de cursos, si la majoria es proposen en format virtual?

La bretxa digital és un problema que actualment ja no ens hauríem de permetre. Tant des del punt de vista d’equips com de disponibilitat de connexió amb una velocitat acceptable arreu del territori. Amb el pas de l’ordinador al mòbil s’ha ampliat la població que potencialment pot formar-se en línia, però encara hi ha molt camí a recórrer.