“Qui estima la llengua la fa servir”, unes reflexions de Quim Gibert.

“Les conquestes col"lectives comporten un treball persistent i el foment de xarxes de complicitats. Si el català no és oficial a la Franja de Ponent és en part arran d'una insuficient implicació davant d'aquesta injustícia (la vulneració d'un dret lingüístic elemental en l'Europa democràtica del segle XXI). És veritat que les frustracions i altres emocions negatives, deixen mal gust de boca. Però deixar-nos arrossegar per aquest malestar no ens ho perdonaríem mai. El que no ha pogut ser en temps pretèrits, no ha de ser cap impediment per continuar avançant. Si cal fent ziga-zaga, si cal fent tombarelles, però avançant amb pas valent. No ha d'anar sempre tot malament.

Els que volen estar en forma i ben forts, han d'activar la seva energia. I és que les iniciatives conformen el futur. L'historiador libanès Elias Khoury assegura que «mors quan acaba la teva habilitat de reinventar-te a tu mateix» (La Vanguardia, 2-1-10). En aquest sentit, Llengua i emoció és el títol d'unes jornades convocades a Fraga els dies 5, 6 i 7 de març de 2010, en les quals ens proposem de recuperar el talent dels fragatins d'antany. Em refereixo a aquells convilatans que mai es van encongir, tot i la sensació inicial d'impotència, quan les riuades deixaven inservibles els ponts del Cinca. I, a més, van ser capaços d'idear una maça fabulosa, avui símbol local, que va aconseguir estacar amb fermesa les construccions fluvials.

Esforçar-nos davant de la dificultat ens permet aprendre, ser creatius, superar-nos. Diuen que no hi ha millor mestre que l'adversitat. Aixecar ponts en bé de la llengua autòctona, en un món globalitzat, emociona només de pensar-hi”.

Font: Tornaveu núm. 7