Les espècies invasores són una de les principals causes de pèrdua de biodiversitat a escala global. Actualment, vivim en una societat enormement globalitzada: a través de diferents mitjans de transport, transaccions i exportacions, un nombre elevat d’organismes associats als materials traslladats es dispersen per diferents territoris. En aquest context, sorgeix el concepte d’espècies exòtiques, les quals és comú que provoquin seriosos impactes a les noves regions on s’expandeixen.

Més concretament, les espècies exòtiques d'insectes encara suposen una problemàtica més greu, ja que aquests animals tenen una capacitat de reproducció i expansió enorme. Per exemple, al món existeixen vint mil espècies d’abelles, de les quals, Europa n’acull dues mil. El 2018 es va documentar la primera espècie d’abella exòtica a la península Ibèrica, la Megachile sculpturalis, originària de la Xina i el Japó.

“Encara que a Europa tenim moltes espècies de la mateixa família, la Megachilidae, i del mateix gènere, el Megachile, aquesta família té unes característiques biològiques i ecològiques especials”, explica Carlos Hernández, investigador del Centre d'Investigació Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), que ha participat en estudis i anàlisis d’aquesta espècie per determinar-ne l’impacte i afectació.

La hipòtesi més plausible és que l’espècie va arribar a Europa a través del transport marítim. Segons detallen les investigadores, d’ençà que es va detectar, l’espècie “ha colonitzat gran part dels països de l'Europa central a un ritme vertiginós i els seus registres s'han multiplicat per deu en els darrers anys”.

Una abella que pot superar els dos centímetres

Una de les característiques principals que diferencia aquesta espècie de les abelles silvestres i de mel, és la seva independència: és un insecte solitari, no conviu en ruscos ni colònies, ni es diferencien abelles obreres i reines. Totes les femelles de Megachile sculpturalis es reprodueixen i segueixen un cicle anual, que, en el seu cas, el període de recol·lecta és a l’estiu, concretament al juliol. Recapten recursos florístics, pol·len i nèctar, i cada individu cerca un indret on poder construir el seu niu.

La Megachile sculpturalis està equipada amb unes mandíbules d’enormes dimensions que els permet foradar diferents superfícies i materials com, per exemple, a Catalunya, arbres de fusta tova com són els roures i les alzines. A més, també usen cavitats preestablertes per crear el seu niu, és a dir, forats cavats per escarabats o petits mamífers que troben a la natura. De moment, la Megachile sculpturalis no ha ocupat tota la seva àrea de distribució, només un 25%.

A més, és un insecte de grans dimensions, ja que poden arribar a mesurar més de dos centímetres de llargària. Les abelles solitàries són considerablement menys agressives que les abelles socials autòctones o alguna espècie exòtica de vespa, com l’asiàtica. Per tant, la Megachile sculpturalis no es considera violenta.

La seva expansió per Europa

“A la península Ibèrica es concentra a la costa est, tot i que s'espera que arribi pròximament a les regions de la cornisa cantàbrica”, destaquen les investigadores. De moment, les evidències i informació recompilada sobre l’espècie és limitada, gairebé anecdòtica, i les científiques no la poden catalogar com a invasora.

“La seva capacitat per a interferir o provocar greuges en l’activitat humana és molt limitada i no tenim notícies de cap desgràcia…no les hauríem de tenir”, exposa Carlos Hernández. Tanmateix, afirma que cal dur a terme un seguiment de l’espècie i reunir més informació. No s’han detectat interferències més enllà de l’ensurt o impressió que poden provocar les seves dimensions i el fet de trobar-se’n vint o trenta individus, ja que són gregàries.

El seu aliment: un pol·len exòtic

Segons dades descobertes per les investigadores, de moment, una de les hipòtesis més plausibles sobre l’alimentació i els recursos ecològics que necessita l’espècie és que s’alimenta gràcies al pol·len i el nèctar d’espècies d’arbres exòtics i ornamentals, el Ligustrum i la Sophora, plantats pels ajuntaments en grans extensions dins els municipis.

“Aquest fet li permet a l’abella establir-se bé, té menjar per oferir a les seves cries. A més, es troba amb un clima relativament semblant al de la seva àrea de procedència i les dues espècies d’arbres també són originàries de la Xina i el Japó”, detalla Hernández. Les investigadores, de moment, encara desenvolupen estudis sobre la ingesta de pol·len de la Megachile sculpturalis.

El seu impacte a altres espècies autòctones

La Megachile sculpturalis no comparteix massa similituds amb les característiques de les abelles autòctones, fet que, de moment, indica que les diferents espècies poden conviure sense grans problemes. Els requisits ecològics i recursos florals que necessita, al ser d’arbres exòtics, no concorden amb l’aliment de l’abella de mel. A més, com que el seu període d’actuació és a l’estiu i el de les abelles silvestres és a la primavera, tampoc coexisteixen en excés.

“Encara que també reculli nèctar de plantes autòctones no hi ha suficients evidències per afirmar que hi ha un desplaçament de les espècies locals”, expressa Carlos Hernández.