Canvi de rumb del Govern de la Generalitat en la gestió de la sequera. Després de molts mesos en què tot semblava indicar que l’opció triada per blindar-se davant d’una fallida hídrica era portar aigua amb vaixell a l’àrea metropolitana de Barcelona, l’executiu català ha anunciat que descarta definitivament aquesta mesura i aposta ara per instal·lar dessalinitzadores per evitar noves restriccions d’aigua de cara a l’estiu i a la tardor.

Aquesta nova estratègia implica l’adquisició de tretze dessaladores, uns equipaments que permeten obtenir aigua de qualitat i apta per al consum després d’un procés que consisteix a separar les sals presents a l'aigua del mar.

Concretament, el Govern ha anunciat que instal·larà una gran dessalinitzadora flotant al Port de Barcelona, que permetrà subministrar uns catorze hectòmetres cúbics d’aigua anuals, l’equivalent a un 6% del que es consumeix a la regió metropolitana. Es preveu que estigui enllestida a l’octubre i tindrà un cost d’uns cent milions d’euros. La macrodessalinitzadora només entrarà en funcionament en cas que s’activi la situació d’emergència II per sequera.

A més, també s’ha anunciat la instal·lació de dotze dessalinitzadores mòbils a la Costa Brava, que abastiran diversos municipis de l'Alt Empordà i que tindran un cost d’uns deu milions d’euros. Aquests equipaments mòbils aportaran el consum del 35% de la població d’aquests municipis, que ja es troben en l’escenari II d’emergència, el més sever.

“És l’aposta del Govern per als futurs episodis de sequera que puguem tenir”, ha explicat el conseller d’Acció Climàtica, Gabriel Mascort, qui ha assenyalat que aquesta és “una solució més econòmica i sostenible” que transportar aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona amb vaixell, la solució que s’havia plantejat fins ara i que amb aquest gir queda enterrada.

Triple impacte: econòmic, energètic i ambiental

Amb tot, aquesta nova estratègia per fer front a la sequera també implica impactes a diferents nivells que no es poden menystenir, segons apunten les entitats ambientalistes. En aquest sentit, adverteixen del triple impacte que comporta la instal·lació de dessaladores: energètic, econòmic i ambiental.

Un dels principals problemes de les dessalinitzadores és l’elevat consum energètic d’aquestes instal·lacions en el procés de dessalinització de l’aigua, així com les emissions de CO2 que produeix a l’atmosfera. Així ho assenyalava l’experta en gestió de l’aigua del CREAF, Annelies Broekman, en un article al blog del centre: “Tot i que els consums d’energia han baixat molt des de les primeres plantes dels anys setanta, des d’uns 8 quilowatts hora per metre cúbic (kWh/m3) als 2,3 kWh/m3 en els sistemes més optimitzats, de mitjana es consumeix encara avui dia uns 4 kWh/m3”.

En la mateixa línia, el moviment d’activistes Rebel·lió i Extinció creu que la instal·lació de dessalinitzadores no és una bona solució “perquè implica un elevadíssim cost energètic, que, de retruc, s'assumirà sobretot amb combustibles fòssils”, assegura l’ambientòloga i membre del grup a Barcelona, Verònica González.

Igualment, la plataforma Aigua és Vida, en un comunicat al fil de l'anunci de l'executiu català, assenyala la dessalinització com "la tecnologia hídrica que més contribueix al canvi climàtic i, per tant, augmenta la probabilitat de patir més episodis de sequera com l’actual". Alhora, reclama transparència sobre els seus impactes: "La contractació per la via d’urgència no pot ser una excusa per defugir de les responsabilitats d’Avaluació d’Impacte Ambiental, publicació dels informes i inclusió de veus expertes que poden assessorar i guiar per escollir les millors solucions possibles".

A aquest cost ambiental se suma l’impacte que aquest procés per obtenir aigua té per als ecosistemes marins arran de l’abocament dels residus salins que en resulten. Aquests abocaments de líquid hipersalí, anomenat salmorra, té severes afectacions que són perjudicials per a la flora marina, asseguren veus expertes.

“Respecte a les dessalinitzadores, des dels moviments socioambientals ja fa anys que alertem dels elevats costos energètics, econòmics i dels problemes associats a les salmorres, que se'n van al fons marí i que està comprovat que tenen un fort impacte en el medi marí en cas que no es dissolguin bé”, assegura el Pol Mascaró, membre del grup d’aigua d’Ecologistes en Acció, en conversa amb Xarxanet.

Més enllà d’això, el grup ecologista creu que l’aposta per les dessalinitzadores llança un missatge contradictori a la població, que en el marc del Pla de sequera ja ha patit la reducció dràstica dels consums d’aigua domèstics, industrials i agrícoles, entre altres.

“En un context d’escassetat d’aigua que patim des de fa uns tres anys i que ens imposa reduir el consum d’aquest recurs, el que pretén aquesta mesura és incrementar l’aigua disponible”, afirma Mascaró, qui posa sobre la taula que aquesta estratègia realment pot obeir, per damunt de tot, a sostenir un model turístic sobredimensionat.

De la mateixa manera, Aigua és Vida demana no centrar els esforços únicament a incrementar la disponibilitat d'aigua: "Demanem que es reforci també la gestió de la demanda, i no es confiï tot en la gestió de l’oferta i la posada en marxa de nova infraestructura", requereixen, alhora que defensen no relaxar "les polítiques d'estalvi de consum".

“La reflexió que ens hem de fer és si aquesta aigua se'n va cap a zones estressades hídricament per efectes meteorològics o bé és per sostenir un model turístic que no es vol qüestionar de cap manera i només aportar aigua allà on sigui necessari per satisfer uns interessos determinats, en aquest cas empresarials?”, es pregunta, i posa com a exemple la ubicació de les dessalinitzadores mòbils a la Costa Brava, a poblacions com Roses, un municipi que els mesos d’estiu passa d’uns vint mil a uns cent mil habitants.

A banda, el membre d’Ecologistes és crític amb la inversió que implicarà la instal·lació de les dessalinitzadores –uns 110 milions d’euros, en total– i ho considera una “desigualtat social injusta” cap a aquelles persones consumidores que han hagut de sofrir severes restriccions. “En canvi, a zones com la Costa Brava els empresaris obtindran aigua per satisfer uns turistes que, a més, estan consumint entre quatre i cinc vegades més que una veïna d’aquests municipis”, afegeix.

Rebel·lió i Extinció incideix en l’equivocació que suposa emprar les dessaladores per incrementar la disponibilitat d’aigua. “És “un error”, explica la Verònica González, membre del grup, i creu que s’emmarca en la idea que la tecnologia solucionarà tots els problemes. Per al moviment, això no deixen de ser “falses promeses que tenen una gran despesa elèctrica i generen més emissions”.

Mesures més de fons i mirada llarga

Si ampliem el focus, les entitats ambientals creuen que aquestes solucions amaguen un error pel que fa a l’enfocament sobre com cal abordar la gestió de la sequera i reclamen mesures més de fons.

Amb tot, celebren que s’hagi descartat la solució de portar aigua amb vaixells a Barcelona –”una opció totalment forassenyada des del punt de vista econòmic i ambiental”, considera Mascaró–, però advoquen perquè “la qüestió de la gestió de l’aigua serveixi per posar sobre la taula una crítica al model econòmic, social, turístic i de sobirania alimentària, entre altres, que ens ha dut fins aquí”, rebla el membre d’Ecologistes.

Igualment, no creuen que aquest gir de guió en l'estratègia per combatre la sequera a través de la dessalinització sigui vàlida com una mesura estructural per fer front al problema. En aquest sentit, Aigua és Vida recorda que "les dessalinitzadores són infraestructures de suport que només té sentit posar-les en marxa en episodis de sequera i escassetat", per tant, afegeixen que "en cap cas són infraestructures estructurals".

“Des dels moviments ecologistes defensem mesures com l’aprofitament d'aigües pluvials i grises, l’estalvi i la minimització de la pèrdua d’aigua per fuites, entre altres, així com la necessitat de qüestionar el model econòmic, alimentari, social i turístic; necessitem mesures sobre aquests grans sectors, que ara mateix no s’estan plantejant ni de bon tros, per garantir el dret humà a l’aigua”, reclama Mascaró, qui no creu que sigui encertat “incrementar la disponibilitat d’aigua a través d’aquestes infraestructures per sostenir aquest model turístic”.