Marina Oliva: “Les negligències de les institucions poden convertir-se en una nova forma de violència”
Comparteix
L'exposició 'Que Tremoli l’Estat' denuncia les violències institucionals masclistes exercides per les institucions públiques i reivindica la memòria, la reparació i la responsabilitat pública d'aquestes conductes.
'Que Tremoli l’Estat: un crit contra les violències institucionals masclistes' és una exposició que no busca agradar, sinó incomodar. Neix amb la voluntat explícita de sacsejar consciències i posar nom a una realitat que massa sovint queda silenciada: les violències institucionals masclistes que pateixen dones, infants i adolescents quan busquen protecció en el mateix sistema que hauria de garantir els seus drets.
A través de testimonis en primera persona, peces audiovisuals, fotografies i materials sonors, el projecte denuncia com omissions, negligències i actuacions de l’àmbit judicial, social, educatiu o sanitari poden convertir-se en una nova capa de violència.
L’exposició, impulsada per Hèlia Dones i produïda per l’Associació Trenzadas, visibilitza especialment les experiències de dones migrades, mares protectores i criatures que han viscut violències masclistes, i ho fa des d’un procés col·lectiu que combina memòria, art i resistència.
Per saber més sobre l'exposició, des de Xarxanet, hem parlat amb Marina Oliva, membre de l'àrea d’incidència de l'Associació Hèlia.
Quin és l’objectiu principal de l’exposició 'Que Tremoli l’Estat'?
El principal objectiu és del de sacsejar consciències i denunciar les violències institucionals masclistes que pateixen dones, infants i adolescents, especialment quan busquen protecció a les institucions. L’exposició vol mostrar com les omissions, negligències i actuacions de les institucions poden convertir-se en una nova forma de violència, i al mateix temps obrir un espai de memòria, reparació simbòlica i exigència de responsabilitats al sistema que hauria de garantir els nostres drets.
Quins col·lectius i realitats es visibilitzen a través de les obres?
Les obres visibilitzen les experiències de dones, infàncies i adolescències que han patit violències institucionals masclistes en àmbits com el judicial, social, educatiu o sanitari. S’hi reflecteixen especialment les realitats de dones migrades i/o racialitzades, de mares protectores i de criatures que han viscut violències masclistes i que es troben amb un sistema que sovint les qüestiona, culpabilitza o abandona. També es posa de manifest el paper que hi tenen determinats agents estatals: per exemple, es poden escoltar intervencions de la judicatura durant processos judicials en què es produeixen situacions de violència institucional.
Igualment, es mostra el funcionament de l’advocacia d’ofici, que en molts casos no garanteix la diligència deguda envers les dones a qui hauria d’acompanyar. A més, s’inclouen cinc casos paradigmàtics procedents de Mèxic, Guatemala, Iran, Espanya i França, que evidencien que les violències institucionals masclistes són un fenomen global. Finalment, les obres també destaquen el paper transformador dels projectes col·lectius impulsats pel moviment feminista i el treball de les dones supervivents que hi participen, que esdevenen claus per a la reparació i la incidència social.
Quins formats artístics utilitza l’exposició per transmetre aquests testimonis?
L’exposició té fotografies, peces audiovisuals, peces auditives, una escolta sonora musical i texts testimonials en primera persona per apropar al públic a aquestes experiències. Aquests formats permeten combinar la força del relat i visuals diversos, generant un recorregut immersiu que interpel·la emocionalment i políticament a qui visiten l’espai.
Com s’ha desenvolupat el procés col·lectiu de creació de les obres?
L’exposició és un projecte d’Hèlia produït per l’Associació Trenzadas. Cada part de l’exposició forma part d’un procés col·lectiu que pretén que el crit sigui més fort. El primer mòdul, 'Visions d’una memòria col·lectiva', s’ha desenvolupat a partir d’una convocatòria oberta que va permetre que cinc artistes audiovisuals de diversos orígens creessin una peça original.
El segon mòdul, 'La sala de la indignació', recull testimonis de mares protectores vinculades a l’Associació No hay gritos que nos callen, així com la recollida de testimonis del primer informe de l’Observatori de Violències Institucionals Masclistes.
També inclou els àudios 'Notas de voz', cedits per Mujeres Libres, Mujeres en Paz i VIGIAM, materials que formen part de la campanya 'Protege lo que Importa', elaborada en el marc del projecte 'Alianzas Estratégicas para la erradicación de la Violencia Vicaria y la Violencia de Género Institucional'.
El tercer mòdul, 'L’art de resistir', presenta obres fotogràfiques resultants d’un procés col·lectiu impulsat pel projecte 'Territoris Dona' d’Hèlia, en què dones que han viscut violències masclistes treballen, des de la creació i la fotografia, les seves pròpies experiències.
Quin paper juga la participació de les dones creadores i testimonis en donar força al missatge?
La participació directa de creadores i de dones que aporten el seu testimoni és la base del projecte: el seu relat de l’experiència viscuda és el que reforça la legitimitat del missatge i transforma el dolor en una eina col·lectiva d’art i denúncia.
Quin impacte ha tingut l’exposició en el públic i en les institucions?
En el públic general, l’exposició aspira a generar consciència crítica i sensibilitat davant les violències institucionals masclistes. Convida a mirar cara a cara allò que sovint fa por mirar o que es prefereix ignorar, allò que queda silenciat o invisible. L’objectiu és despertar empatia, reflexió i una disposició activa a mobilitzar-se per transformar aquestes realitats.
Pel que fa a les institucions i als agents públics, l’exposició vol interpel·lar de manera directa perquè assumeixin la seva responsabilitat, avancin en el compliment de la diligència deguda i garanteixin, de forma efectiva, el dret a una vida lliure de violències masclistes.
Afegeix un nou comentari