Juguem per educar i eduquem a jugar

Johan Huizinga, historiador i filòsof neerlandès, va escriure el llibre 'Homo ludens' l’any 1938. Hi feia una afirmació ben agosarada: “Sense joc, no hi ha cultura”. I és que Huizinga proposava no només la idea que jugar és cultura, sinó que jugar és la base de la cultura. Si juguem amb les paraules, fem poesia. Si juguem a crear mons fantàstics, fem narrativa. Si juguem a crear ritmes amb el soroll provocat pel xoc de diferents elements, fem música. Si juguem amb les formes dibuixades sobre una superfície plana, fem pintura. I això, constatava Huizinga, ho ha fet la humanitat des de sempre, i a tot arreu. Totes les cultures del món han jugat al llarg de la història. Així doncs, l’Homo sapiens és també Homo ludens (humanitat que juga).

Però, per què juguem? Quina funció té el joc en la vida de les persones? Què fa que estiguem predisposats a jugar? El nord-americà Raph Koster, un creador de jocs electrònics, va escriure un assaig l’any 2004 que es titulava 'A theory of fun' (una teoria de la diversió). Koster es preguntava què feia que un joc fos divertit. I la resposta que va trobar és força rellevant per nosaltres: La droga dels jocs és l’aprenentatge, va acabar sentenciant. I és que jugar és bàsicament desxifrar patrons. Donada una posició del tauler, unes cartes a la mà, unes fitxes aquí o allà, el jugador ha de buscar quina és la millor opció per guanyar. I si reconeix els patrons del joc, sabrà què fer en cada cas. Quan el cervell desxifra un patró (superar un nivell, entendre una mecànica, trobar una estratègia guanyadora…), allibera dopamina. Aquesta és la 'droga' natural que ens fa sentir bé i ens motiva a seguir jugant.

I aquesta descoberta és molt rellevant, com a educadors i educadores. Sovint, volem jugar per fer motivador l'aprenentatge, però justament és l'aprenentatge el que fa motivador el joc! Podem concloure, per tant, que joc i aprenentatge estan íntimament relacionats. I d’aquí ve que el joc i, per tant, també els jocs de taula, siguin tan útils en l’educació.

Els jocs de taula estan de moda des de fa unes dècades. Com més va, més gent hi juga. I també com més va més es fan servir en entorns educatius. Com a membre de La Juganera, he pogut ajudar a formar-se en jocs de taula a nombroses persones educadores, en àmbits tan diversos com les presons, centres oberts, centres residencials amb menors tutelats, centres cívics, biblioteques, escoles, instituts, cooperatives de treball, entitats de foment del català, i un llarg etcètera. 

I és que els jocs de taula, per les seves característiques, són molt útils en aquests entorns. Són motivadors: els reptes, la sorpresa, les narratives, la competició… fan que els jocs siguin engrescadors. Potencien habilitats i capacitats com l’atenció, la memòria, la comunicació, la tolerància a la frustració, etc. Els jocs ens entrenen les competències cognitives, emotives i socials de tota mena i ens ajuden a conèixer-nos millor entre nosaltres (a Plató se li atribueix la frase 'Es coneix més a una persona en una hora de joc que en un any de conversa', que, dit per qui ensenyava a través del diàleg, és dir molt!).

Però alerta! Utilitzar bé els jocs de taula en entorns educatius demana certa preparació i entrenament. Quantes vegades hem provat de fer jugar un grup i la cosa ha fracassat estrepitosament! Per tal que el joc sigui útil cal triar-lo bé, conèixer-lo a fons i haver-lo jugat força abans, explicar-lo de manera motivadora i clara per tal que els jugadors no es perdin amb les normes, fer un bon seguiment de la partida per aclarir dubtes i assegurar-se que de l’experiència en traiem el profit que estàvem buscant des d’una perspectiva educativa. Fer-ho sembla més fàcil del que és. Però amb formació i pràctica estic convençut que tothom en pot treure profit.