Fets, no paraules: les mancances de l’administració pública amb els Casals de Joves autogestionats

Els Casals de Joves autogestionats són espais fonamentals per al creixement personal i col·lectiu del jovent i enriqueixen la cultura democràtica i associativa del nostre país. Esdevenen espais o projectes on s’aprèn a participar en comunitat i de manera assembleària, amb l’objectiu de transformar la societat. Aquesta transformació no només sorgeix pels projectes que s’hi desenvolupen, sinó per com es desenvolupen. Des de Casals de Joves de Catalunya defensem que la mateixa autogestió juvenil d’un espai o d’un projecte, té un component transformador inherent; ja que vivim en una societat amb una cultura assistencialista molt arrelada. Per això, creiem imprescindible autoorganitzar-nos per millorar la nostra realitat. Tot i així, les entitats juvenils de base voluntària ens enfrontem diàriament a un “escape room” d’obstacles derivats de les mancances d’una administració pública, que dificulta la nostra tasca i posa en risc la nostra supervivència.

Un dels problemes més evidents i generalitzat és la falta de suport polític cap a les iniciatives juvenils. Tot i els discursos que posen en valor el jovent com a motor de canvi, es percep una manca de compromís real per part dels responsables polítics, combinat, de tant en tant, amb discursos paternalistes moralitzadors: És que el jovent d’avui en dia no… Sou la generació de vidre, no teniu paciència i ho voleu tot al moment… Abans, amb la meitat del que teniu ara ja tiràvem endavant…

A aquesta desatenció i descrèdit s’hi suma la falta d’un finançament adequat. Els recursos públics destinats a les polítiques juvenils són escassos i excessivament burocratitzats. Les entitats juvenils de base voluntària estem condemnades a autofinançar-nos o a finançar-nos redactant innumerables subvencions. En aquestes, molt sovint ens fan “competir” pel “tros de pa” amb organitzacions que sota una estructura paral·lela de base voluntària, amaguen supraestructures empresarials destinades a l’explotació econòmica de serveis i projectes.

Per altra banda, els casals de joves i altres entitats del moviment associatiu, hem detectat un augment de les restriccions per utilitzar l’espai públic. Quan es volen organitzar activitats al carrer o en equipaments públics, les llicències i les infraestructures necessàries són cada cop més difícils d’obtenir. Això suposa un greuge comparatiu respecte a les facilitats que posen les administracions a empreses privades perquè organitzin els seus esdeveniments a la via pública, sota el precepte d’un dubtós interès públic. Esdeveniments que molt sovint són elitistes i amb un afany de lucre explícit, que no pretenen oferir un retorn real a la comunitat, sinó a les butxaques dels organitzadors privats.

Finalment, cal destacar la manca d’espais i equipaments públics adequats per a les activitats dels casals. Moltes entitats o grups no disposen d’un equipament per desenvolupar-se, o bé han de conformar-se amb espais inadequats, insuficients o en mal estat. Aquesta situació no només dificulta l’organització interna, sinó que també transmet un missatge de menyspreu cap al jovent i cap al treball comunitari que fan des dels casals.

Des de Casals de Joves de Catalunya reclamem un canvi estructural a les administracions públiques. En línies generals, manquen polítiques transversals que assegurin les necessitats materials de les persones joves i que els permetin desenvolupar vides dignes. Pel que fa a l’associacionisme cal més que mai: garantir recursos econòmics estables, simplificar els tràmits burocràtics, ampliar la disponibilitat i l’autogestió d'equipaments públics i, sobretot, prioritzar un model de país que aposti desacomplexadament pel moviment associatiu juvenil. Perquè apostar pel jovent organitzat és apostar pel futur d’un país més just, més inclusiu i més pròsper.