Ana Ibañez: “La infermera escolar ha de ser una professional més de la comunitat educativa”

Quan la Martina va començar P3, feia tot just dues setmanes que li havien diagnosticat diabetis. La seva mare, l’Ana Ibáñez, va passar setmanes a la porta de l’escola fins que va aconseguir unes hores de vetlladora i va començar tot un seguit de trucades, reunions i gestions per garantir que la seva filla pogués estar al centre amb seguretat. Aquella experiència la va portar a contactar amb altres famílies i professionals i, el 2019, a impulsar la Plataforma per la Infermera Escolar.

Set anys després, la reivindicació continua viva. La Plataforma, formada per famílies, sindicats i entitats vinculades a la infermeria, reclama incorporar la infermera escolar com una professional més de la comunitat educativa per atendre l’alumnat amb necessitats sanitàries i garantir-ne la inclusió. El model actual deix bona part d’aquestes cures en mans de famílies, docents, vetlladores i altre personal educatiu sense formació sanitària específica.

La qüestió torna a estar sobre la taula aquest inici de curs, després que Educació anunciés que la meitat dels centres disposarien de professionals sanitaris durant el 2026-2027. Amb tot, Ibáñez adverteix que el desplegament no equival a tenir una infermera de manera permanent a les escoles i que, mentre això no canviï, moltes famílies hauran de continuar pendents del telèfon, entrant i sortint dels centres i assumint unes cures que haurien de recaure en personal sanitari format.

Què va impulsar les famílies a organitzar-vos i crear la Plataforma per la Infermera Escolar?

La Martina acabava de fer tres anys i començava P3 quan li van diagnosticar diabetis, dues setmanes abans d’iniciar el curs. Encara era molt petita. Vaig passar un mes i mig a la porta de l’escola fins que vaig aconseguir que tingués una vetlladora unes hores al dia, perquè entenia que la mestra necessitava suport. Durant aquell temps vaig començar a buscar informació i vaig contactar amb l’Associació Catalana d’Infermeria i Salut Escolar (ACISE). Allà em van posar en contacte amb l’Esther, una mare del meu poble que tenia un fill amb una malaltia minoritària i crisis epilèptiques i que ja s’estava anticipant al moment en què hagués d’anar a l’escola.

I a partir d’aquí, com es va anar articulant tot plegat?

Ens vam conèixer i vam començar a moure’ns. Vam contactar amb el Parlament, amb sindicats i amb la Direcció General d’Educació Inclusiva, i a poc a poc vam anar teixint una xarxa fins que ens vam constituir com a plataforma. Des del 2019 funcionem així. Tot i que cada sindicat té les seves dinàmiques, dins la Plataforma compartim el mateix objectiu i anem tots a l’una.

Vau començar aquesta lluita el 2019. Què ha canviat des d’aleshores?

No ha canviat res. Cada inici de curs tornem a estar igual, sense saber quantes hores de vetlladora tindrà el nostre fill o filla. I parlem d’una vetlladora, que no és personal sanitari. Per a nosaltres és un suport més a l’aula, dos ulls més que ajuden la mestra a tenir cura dels nostres fills.

Com és avui el dia a dia d’una família que té una criatura que necessita aquestes cures durant l’horari escolar?

La major part de les dones aparquem la nostra vida laboral. Algunes mares ens passem el dia a l’escola i d’altres estem enganxades al mòbil, sempre pendents per si hem d’anar al centre. Hi ha la prestació per a la cura del menor (CUME), que et permet reduir la jornada, però la realitat és que no te’n pots desentendre.

En el vostre cas, què implica aquesta situació?

La Martina té diabetis i això implica estar-ne pendents constantment. Hi ha una visió molt edulcorada de la malaltia, com si fos posar insulina i ja està, però és molt més complex, sobretot en un infant. Té deu anys i, quan em diuen que ja s’ho podria gestionar ella, penso que és molt fàcil dir-ho perquè és la meva filla. Gestionar una diabetis pot ser tan complicat com conduir un cotxe. Oi que no deixaríem conduir una criatura de deu anys? Doncs tampoc li podem deixar tota la responsabilitat de gestionar-la.

Com has viscut personalment tot aquest procés?

L’any 2019, quan vaig començar a moure el tema al Parlament, estava de baixa. Recordo una trobada en què em van dir que no entenien per què estava tan angoixada perquè la meva filla tingués diabetis, tenint en compte que jo treballava en una escola d’educació especial amb infants en situacions molt més complexes. Vaig sortir d’allà plorant i vaig pensar que allò no podia ser. No és una situació que hàgim triat i ja és prou difícil d’entomar. Institucionalment ens haurien de donar suport. Per a mi, el més fàcil és gestionar la diabetis; el més difícil és manegar-me amb Salut i Educació. Són lluites constants per tot, fins i tot per demanar agulles. I imagina’t quan arriben les colònies.

🟢 El personal laboral d'USTEC·STEs (IAC) donem suport a la Plataforma per a la infermera escolar. 
El passat dimecres 20 de novembre ens vam reunir amb els grups parlamentaris PP, Comuns, PSC i ERC per reclamar:

Continuem‼#AmbFermesaPelPersonalLaboral pic.twitter.com/DhbctDaOZ1

— Personal Laboral USTEC•STEs (IAC) (@Plaboralustec) November 26, 2024

Qui assumeix actualment aquestes cures quan no hi ha personal sanitari al centre?

És que no hi ha mai personal sanitari al centre. A l’inici de curs, les infermeres del CAP elaboren un pla individualitzat amb les necessitats de cada infant, però jo no el signo perquè no estic d’acord amb el que hi posa. Per exemple, si a la meva filla se li ha de canviar el catèter, hi he d’anar jo. Si no puc, em diuen que cal trucar a una ambulància. No té sentit que hagi d’anar a l’hospital per una cura que es pot fer en deu minuts. Són cures molt específiques, amb bombes i catèters diferents, i les infermeres del CAP no sempre tenen aquesta formació. El nostre hospital de referència ofereix formacions cada any i, en el nostre cas, mai s’hi han apuntat.

Aquesta situació varia molt segons cada cas?

Amb la Martina, a més, comencem el curs sense saber quantes hores de vetlladora tindrà, quan necessita supervisió permanent. A la seva classe hi ha un company amb una traqueostomia que té vetlladora pràcticament tota la jornada, tot i que aquest any li han retallat hores. Quan no hi és, la seva mare ha d’anar a l’escola. Si se li obstrueix la cànula o necessita una aspiració, s’ha de fer al moment. Si no, no respira.

Aquest juliol, Educació va anunciar que la meitat dels centres tindrien professionals sanitaris aquest curs. Vosaltres dieu que no serà així.

No es desplega res. De fet, nosaltres comencem aquest curs pitjor que l’anterior, perquè tenim menys hores. Hi ha la figura de la vetlladora sanitària, que cobra un petit complement per assumir aquesta responsabilitat, i em sembla bé que, si l’assumeix, almenys cobri més.

Quins límits hi veieu?

El problema és que la formació que reben la fan infermeres del CAP que tampoc no estan especialitzades en totes aquestes cures. Per exemple, no necessàriament saben canviar una cànula de traqueostomia. Com han de formar una altra persona perquè ho faci si elles tampoc no en tenen l’especialització? I, en qualsevol cas, tampoc no hauria de ser una vetlladora qui assumís una cura així.

Quina diferència hi ha entre el model d’infermera que proposen Educació i Salut i la figura d’infermera escolar que reclameu vosaltres?

Sabem que és impossible passar de zero a cent, però reclamem que la infermera escolar sigui una professional més de la comunitat educativa i que formi part del claustre. No només per atendre l’alumnat amb necessitats sanitàries, sinó també per fer promoció i prevenció de la salut. Si poguéssim fer la carta als Reis, voldríem una infermera a tots els centres. Però som conscients de la realitat i sempre hem dit que cal començar pels centres d’educació especial, on hi ha molts casos complexos. Allà ja hi hauria d’haver personal d’infermeria.

I amb el model que es desplegarà aquest curs, què canvia realment?

L’únic que canvia és que la infermera tindrà hores de dedicació exclusiva, però continuarà vinculada al CAP. Serà itinerant i no estarà de manera permanent al centre. Per tant, quan hi hagi una urgència, la responsabilitat continuarà recaient en el personal educatiu, com les vetlladores o les monitores de menjador.

Hi ha casos en què aquest model podria funcionar?

Hi ha cures que sí que es poden organitzar perquè tenen un horari concret. Per exemple, la filla de la Noemí Font necessita sondatges vesicals i el CAP pot programar el desplaçament d’una infermera com si fos una visita domiciliària. Però quan la necessitat no té un horari fix, què fas? I després hi ha les colònies i les sortides, on les mares hi hem d’anar. És molt trist. S’omplen la boca parlant d’escola inclusiva i després fan titulars dient que els centres tindran infermera. Però no és veritat.

Després de set anys de reunions, protocols i anuncis, sentiu que l’Administració ha anat ajornant la solució?

Sí. Amb l’anterior Govern també es va fer un pla pilot, però el resultat va ser la figura de la infermera de referència, sense dotar els CAP de més hores ni de més professionals. Al final, tot s’ha acabat reduint a un tràmit administratiu durant les primeres setmanes de curs. Es fa un pla consensuat, s’estableix què necessita l’infant i què cal fer, i poca cosa més. 

Potser la infermera fa alguna formació al claustre, però després som les famílies les que acabem formant les persones que atendran els nostres fills. I tot depèn que hi hagi algú que voluntàriament vulgui assumir-ho. Si algú diu que no ho farà, ho entenc perfectament. Té tota la raó.

A curt termini, ara que comença el curs, quina és la necessitat més urgent?

La necessitat més urgent és la de sempre, tenir prou hores de vetlladora, perquè és el que garanteix que hi hagi algú pendent de la Martina durant la jornada. Nosaltres ens comuniquem per WhatsApp tot el dia. En el nostre cas no és tan senzill com dir que a una hora concreta s’ha de posar insulina. Cal actuar en funció de les glucèmies i estar-ne pendent constantment.

Més enllà de la infermera escolar, com valoreu el desplegament de l’escola inclusiva a Catalunya?

És fum. Jo crec que és un decret molt bo sobre el paper. L’objectiu és perfecte, que tothom pugui aprendre plegat malgrat les diferències. Però si no hi poses personal especialitzat, no funciona. I ja no parlo només d’infermeres, sinó d’equips multidisciplinaris, logopedes, fisioterapeutes... Poder tenir diversos professionals dins l’aula permetria atendre de debò la diversitat.

Hi ha altres aspectes que us preocupin?

Després hi ha el suport intensiu a l'escolarització inclusiva (SIEI) i els SIEI +. Si han de ser un recurs d’acompanyament perquè l’infant continuï tenint l’aula ordinària com a grup de referència, ens hem de preguntar si realment s’està fent així. A mi el que m’arriba és que l’alumnat del SIEI es queda al SIEI, i això em sembla del més segregador que hi ha.