Lali Grau: “La cultura ha de ser per a tothom perquè el dret a emocionar-se és universal”

Encara avui existeix una idea preconcebuda segons la qual la música clàssica és només per a un cert tipus de persones. Trencar amb aquest prejudici i connectar amb públics nous són alguns dels reptes que des de la Fundació Franz Schubert Filharmonia intenten contribuir a superar. En parlem amb la seva directora general, la Lali Grau, qui explica que amb projectes com la Llotja Social, la col·laboració amb Apropa Cultura o l’Acadèmia per a joves músics intenten fer possible que la cultura arribi a tothom.

Conversem amb Grau coincidint amb la celebració a Barcelona de DEMOS 2026, la desena edició del Foro de Fundaciones y Sociedad Civil, que té lloc el 30 de setembre i l’1 d’octubre. Organitzat per l’Associació Espanyola de Fundacions i la Coordinadora Catalana de Fundacions, aplega les principals fundacions de l'Estat i enguany posa el focus en les vulnerabilitats i en el paper que hi poden tenir les fundacions. Grau participa en una de les sessions dedicades específicament a la cultura.

Per situar-nos, què és exactament la Fundació Franz Schubert Filharmonia i quina relació té amb l’orquestra?

La Fundació neix al voltant de la Franz Schubert Filharmonia, una orquestra simfònica professional. L’excel·lència artística és el centre del nostre projecte, però cada vegada tenim més clar que la nostra responsabilitat no acaba quan fem un bon concert. Volem retornar a la societat civil tot allò que ens aporta.

Com neix aquest vessant social de la fundació?

L’orquestra és un projecte familiar que va fundar el meu germà, Tomàs Grau, ara fa vint anys. És una orquestra privada, amb finançament majoritàriament privat. Jo sempre l’havia seguit de prop i fa unes quatre temporades em vaig incorporar a la direcció, perquè el meu perfil és de finances i direcció d’empresa.

I decidiu donar més pes a aquesta dimensió social.

Amb el Tomàs vam creure que volíem anar més enllà del projecte artístic i desenvolupar també un programa social, sense ànim de lucre. Volem apropar la música clàssica a més gent, també al públic jove, i trencar barreres com aquesta idea que és una música per a les elits. Aquesta dimensió social ha anat creixent en paral·lel a l’orquestra i a la nostra capacitat per impulsar nous projectes. 

Quins projectes destacaries dins d’aquest programa social?

Destacaria tres pilars importants. Per una banda, treballem amb Apropa Cultura. Les entitats adherides poden accedir als nostres concerts amb entrades més econòmiques i accessibles, però també fem cada temporada el programa ‘Matí d’Orquestra’. Organitzem tallers de musicoteràpia per a grups d’Apropa Cultura, com gent gran o persones en risc d’exclusió social, que després també assisteixen als nostres assajos. El taller el dirigeix un musicoterapeuta certificat i hi participen voluntàriament músics de l’orquestra. De fet, tenim més músics que volen participar-hi dels que podem gestionar.

Quines altres iniciatives impulseu?

Un altre projecte és la Llotja Social, que tenim als concerts del Palau de la Música de Barcelona. Treballem amb la Fundació Teaming, que ens ajuda a seleccionar entitats sense ànim de lucre i a identificar persones de col·lectius especialment vulnerables, que poden tenir barreres no només econòmiques, sinó també emocionals i socials. Nosaltres creiem que el dret a emocionar-se és universal i volem apropar la música a tothom a qui li pugui aportar un benefici emocional i, per què no, també físic.

També treballeu amb joves músics que volen fer el salt al món professional.

Sí, el tercer pilar és l’Acadèmia Franz Schubert Filharmonia, que impulsem des de fa dos anys per a joves músics que ja tenen estudis superiors, però encara no han tocat professionalment amb una orquestra. Reben classes individualitzades amb els nostres solistes, formació pedagògica i després tenen l’oportunitat de tocar professionalment amb l’orquestra. 

Ho fem sempre en programes amb un gruix elevat de músics perquè aquests estudiants no treguin feina a cap professional, que és una qüestió important tenint en compte com està el sector. Volem que puguin aprendre en un entorn professional i viure l’experiència com un músic més. L’any passat, per exemple, ens els vam endur a Dubai.

Quan parleu de facilitar l’accés a la música clàssica, quines barreres us trobeu més sovint? Són, sobretot, econòmiques?

La qüestió econòmica és innegable, però en el nostre cas fem preus molt accessibles, amb entrades al Palau de la Música des de 18 euros fins a 70. No crec que el preu sigui la principal barrera. 

I doncs?

Jo diria que són sobretot barreres emocionals. Fins i tot gent del meu entorn em diu que no sap què hi farà o que no hi entén. Però què vol dir no entendre-hi? Quan escoltes música, t’arriba. T’agradarà més un compositor o un altre, però si t’ajuda a abstraure’t, ja t’ha arribat. Això és el que ens interessa, incloure tothom, també les persones més vulnerables, que potser ni tan sols es plantegen accedir-hi.

Heu notat canvis en el perfil del públic?

Tenim una audiència força jove i un públic molt variat. Evidentment, als concerts hi continues veient cabells blancs, però també persones de moltes altres edats. És una diversitat de públic de la qual estem molt orgulloses.

Quin retorn rebeu de les persones i les entitats que participen en aquests projectes?

Rebem molt feedback, sobretot a través de Teaming, de les entitats i de persones que han vingut als nostres concerts per primera vegada. Recordo especialment una dona que havia viscut durant molts anys una situació de violència de gènere a casa seva. Sempre passava per davant del Palau de la Música i somiava que, quan tot allò s’acabés, algun dia hi entraria i en gaudiria. Gràcies a Teaming va poder fer-ho i l’experiència fins i tot va superar les expectatives que tenia. Després va decidir que volia tornar-hi de tant en tant amb entrades a preu reduït perquè volia sentir aquella emoció més sovint.

Experiències com aquesta donen sentit a tot el que feu.

I tant. També recordo una persona de la direcció de Metges Sense Fronteres a Espanya que, després de venir a un concert, ens va explicar que durant una hora i mitja s’havia pogut oblidar del que havia vist recentment a Gaza i que li havia causat una ferida al cor. 

Què costa més a l’hora de connectar amb el públic jove? Cal canviar la manera de comunicar la música clàssica?

Jo crec que sí. Encara hi ha aquesta idea que la música clàssica és per a les elits, i molts joves poden pensar que no és per a ells, que no hi entendran o que no sabran ni com anar vestits. Però vas al Palau de la Música i la gent no va de gala. A mi m’agrada molt que sigui així, molt de carrer, que cadascú sigui com és. M’agrada veure-hi vambes.

I quan el jovent s’hi acosta, canvia la seva percepció?

Una vegada vaig convidar gent del gimnàs a un concert amb entrades a preu reduït i van venir unes quaranta persones d’entre 25 i 35 anys. Moltes no havien estat mai al Palau i van sortir meravellades, amb ganes de tornar. Això ens confirma que hem de comunicar la música clàssica d’una manera diferent i acostar-nos als joves pels canals que consumeixen. Per això, abans dels concerts expliquem a les xarxes, també a TikTok, el programa, els compositors i algunes curiositats d’una manera amena. La nostra audiència, de fet, cada cop és més jove.

Si mirem el futur, què us agradaria reforçar d’aquesta acció social?

M’agradaria que la Llotja Social no es quedés només a Barcelona i poder-la portar també a Tarragona i Lleida. No és fàcil, perquè és un projecte que té un cost important si no vas de la mà d’algú. A Barcelona tenim un patrocinador anònim que cobreix el 75% del cost, però nosaltres també hi volem aportar. Ara estic treballant per trobar fórmules semblants a Tarragona i Lleida, i crec que aquesta temporada ho aconseguirem. Al final, es tracta també de descentralitzar una mica l’accés a la cultura.

Tot això també ho compartiràs a DEMOS 2026, on parlareu de cultura i vulnerabilitats. Quin paper poden tenir les fundacions culturals davant aquestes situacions?

Per a nosaltres, aquest és l’eix principal de què som i de què fem. La cultura no hauria de ser accessible només a les persones que tenen recursos, coneixements o l’hàbit d’accedir-hi. El repte és aconseguir que persones molt diferents sentin que la cultura també els pertany i que se sentin incloses. Ho resumim amb una frase que també volem transmetre a DEMOS: la cultura ha de ser per a tothom perquè el dret a emocionar-se és universal.