Max Rota: “El gran problema del mar és que la gent no veu què hi passa”

Natural Art Reef (NAR) té al darrere una història que ve de lluny. Tres generacions de la família Rota han estat vinculades al mar i al busseig, una relació que amb els anys s’ha convertit en una manera de treballar centrada en la conservació i la restauració dels ecosistemes marins. El Max Rota recull avui tot aquest llegat des de l’associació, que va fundar el 2019. 

El projecte més representatiu d’aquesta trajectòria és el Biòtop de Torredembarra, una estructura submarina que ha servit per posar en pràctica i estudiar diferents formes d’afavorir la recuperació de la vida marina. Al seu voltant, NAR ha anat sumant recerca, seguiment científic i una dimensió social que l’entitat considera imprescindible per protegir el mar. 

Parlem amb el Max Rota sobre els orígens de NAR, el que han après després d’anys treballant sota l’aigua i els reptes que planteja recuperar ecosistemes degradats. En alguns moments de la conversa s’hi incorpora també la Irene Gonzalo, biòloga de l’entitat, qui aporta la seva mirada sobre la restauració marina i el coneixement que encara ens falta del que passa sota la superfície.

Natural Art Reef té al darrere una història familiar molt vinculada al mar.

Max Rota (M.R.): La història ve de lluny. El meu avi va començar a bussejar l’any 1963 i sempre hem estiuejat a la zona de Creixell i Torredembarra. El meu pare va néixer aquell mateix any i ja va créixer amb tot això. I quan vaig néixer jo, el meu pare ja tenia un centre de busseig. Estar a prop del mar, fer snorkel, bussejar... és una cosa que hem mamat des de sempre. Als anys vuitanta, el meu pare es va dedicar a l’aquariofília i a muntar grans aquaris. 

A través d’això comença a plantejar-se una altra manera de fer les coses. 

M.R.: Quan comprava corals o peixos de llocs com Tailàndia o Indonèsia, moltes vegades li arribaven en mal estat i se sentia malament perquè estava agafant una cosa d’un altre país i fent-la malbé. Aquí, al Vendrell, hi havia una pedrera de carbonat càlcic i va pensar que, en comptes de comprar aquells corals, podia provar de cultivar-los ell.

A partir d’aquí comença a fer les primeres proves.

M.R.: Sí, va demanar una concessió i va començar a experimentar amb aquest material. Amb els anys va veure que el mar el colonitzava amb molta facilitat i va començar a plantejar-se que, si allò funcionava a petita escala, potser també podia servir per ajudar a recuperar hàbitats naturals. 

Tu acabes recollint tota aquesta feina amb la creació de Natural Art Reef.

M.R.: Jo sempre ho vaig viure molt de prop i, l’any 2019, vaig crear l’associació per donar suport científic a tota aquesta feina i, alhora, generar un teixit social al voltant dels projectes. Perquè si fas una cosa bona pel mar, però no desapareixen els impactes que fan que estigui malament, el que facis tampoc servirà de gaire.

Aquesta mirada de tres generacions també us ha permès veure com ha canviat el mar.

M.R.: Històricament, el mar l’hem tractat com un abocador. Tot el que tires pel vàter acaba al mar. Ara hi ha depuradores, però el mar continua patint diferents impactes antròpics. El meu avi va viure una època d’abundància i ens parlava d’un mar molt diferent.

Això no només ha passat aquí.

M.R.: No, nosaltres hem viatjat molt i jo he acabat treballant en llocs on havien estat el meu avi i el meu pare. Per exemple, a les Maldives, que ells deien que era el millor lloc que havien vist mai. El meu pare les va conèixer abans i després d’El Niño, quan van morir els corals als anys noranta. Quan hi vaig treballar jo, hi havia moltes zones on el coral havia mort, però també alguns llocs que es mantenien en unes condicions extraordinàries, pràcticament verges. Tot això va alimentar la voluntat del meu pare de pensar que allò no anava bé i que havia de fer alguna cosa.

Hi ha també un problema de percepció sobre l’estat del mar?

M.R.: Sí. El mar té un problema molt gran i és que la gent no veu què hi passa. El meu pare sempre deia que, si hagués fet una muntanya on hagués recuperat el linx ibèric, tothom se n’hauria assabentat. En canvi, al mar no hi va ningú i no veu ningú el que passa. El plàstic és un problema molt greu, però està molt visibilitzat perquè arriba a la platja. Si hi ha una onada de calor i es moren milions d’espècies sota l’aigua, la gent no ho veu. És com si importés menys.

Què necessita realment un ecosistema degradat per començar-se a recuperar?

M.R.: El més important és eliminar els impactes que està patint. Això és l’essencial. Després, has de tenir clar quin és l’objectiu, què vols intentar restaurar. Al principi, el meu pare feia experimentacions pures perquè no sabíem què passaria. Amb els anys ens vam adonar que, segons la forma de l’estructura, el material que fèiem servir i el lloc on la col·locàvem, aconseguíem una cosa o una altra.

Irene Gonzalo (I.G.): Per recuperar un espai degradat, has d’identificar per què s’ha degradat i abordar aquests problemes. No només es tracta de fer una actuació artificial. Sobretot cal el que s’anomena restauració passiva, veure quines pressions té aquell lloc i intentar limitar-les. Per molt que hi posis un biòtop, si els problemes són la contaminació o la pesca il·legal, primer has d’abordar-los perquè l’actuació pugui funcionar. I, òbviament, cal un coneixement molt extens de com funciona el fons marí.

M.R.: I hi ha una cosa que nosaltres volem deixar molt clara. Nosaltres no regenerarem res. El mar es regenerarà sol. Nosaltres no creem vida, la vida la fa el mar. El que fem és ajudar-lo, facilitar-li la feina. Li donem un espai, unes condicions i temps perquè pugui fer la seva feina.

I què es pot fer per reduir aquests impactes?

M.R.: Hi ha coses molt concretes. Per exemple, s’ha demostrat en molts llocs que determinades cremes solars afecten organismes marins. A Hawaii o Austràlia se n’han prohibit algunes i aquí encara no s’ha aplicat. Una de les propostes que tenim a la Taula Blava és, almenys, recomanar l’ús de productes compatibles amb el medi marí.

Un altre dels impactes que cal gestionar és la pesca.

M.R.: Els pescadors professionals estan molt alineats amb nosaltres i ens ajuden en molts projectes, perquè la pesca no desapareixerà. La pesca artesanal o d’arts menors, ben feta, pot ser una pesca, entre cometes, sostenible. La qüestió també és com consumim. Hauríem d’intentar menjar el peix que toca en cada moment, peix de temporada. Ens hem tornat una mica gurmets i volem menjar sempre el mateix peix, en lloc del que toca.

Com decidiu quina estructura necessita cada espai? 

M.R.: El meu pare sempre s’ha basat a imitar la natura. No hi ha ningú més llest que la naturalesa, no ho faràs millor. Nosaltres ens hem dedicat a observar i a imitar. Són moltes hores sota l’aigua veient com es mouen els peixos, on s’amaguen determinades espècies o on s’enganxen els musclos. I a partir d’aquí juguem amb el que hem après.

Precisament, els musclos són un bon exemple.

M.R.: Sí. Aquí havien desaparegut l’any 1992 i, des del 2021, vam començar a treballar per recuperar-los. Vam veure que a la part més superficial de la columna d’aigua es morien i que, a partir de cinc metres, amb uns col·lectors artesanals fets amb cordes, s’hi enganxaven i sobrevivien. Ho vam estudiar amb Montserrat Ramon, investigadora de l’ICM-CSIC, i ara tenim colònies de més de tres anys.

Heu començat a veure resultats també fora d’aquests col·lectors?

M.R.: Sí. Aquest any, fins i tot, van aparèixer espontàniament milers de musclos a les roques naturals del Canyadell, a Torredembarra. Va ser un bon senyal, però al cap d’un mes havien mort tots. Encara s’ha d’estudiar quin impacte ho va provocar, si la calor, la contaminació, les cremes solars... 

Un cop instal·leu un escull, quant trigueu a saber si està funcionant?

M.R.: Depèn de l’objectiu que li hagis donat. A nivell de peixos, per exemple, els canvis poden anar molt ràpid i veure’s en dies o setmanes. En canvi, la comunitat bentònica, tot el que creix a la pedra, pot tardar anys. Per tant, pots veure en poques setmanes que un escull va bé o necessitar anys per saber si ha complert la seva funció.

Això obliga a fer un seguiment molt continuat.

M.R.: Sí, nosaltres fem seguiments durant tot l’any. Al Biòtop, per exemple, pensem que fem més de 120 immersions anuals, una cada tres dies aproximadament. És un seguiment molt exhaustiu, sobretot si ho compares amb una campanya científica que pot concentrar-se en dues o tres setmanes l’any.

Encara ens falta molt per entendre sobre els ecosistemes marins?

M.R.: I tant. Avui dia encara es diu que tenim més coneixement de la Lluna que del mar...

I.G.: Sí, ens falta molt. Però crec que en els últims anys s’està donant molt més valor al fons marí. Fa deu anys pràcticament no se’n sentia a parlar i ara cada vegada hi ha més ONG i més subvencions destinades a protegir el mar. S’ha reconegut molt més la importància que té.

I ara voleu fer un pas més en el seguiment d’aquests ecosistemes.

M.R.: Sí. Tenim un projecte que volem tirar endavant amb la Universitat de Barcelona (UB) i la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) per crear un observatori marí que permeti monitoritzar en temps real tant el Biòtop com hàbitats de gran valor ecològic del voltant, com els boscos de gorgònies i les praderies de fanerògames, entre elles la posidònia. Volem estudiar, entre moltes altres coses, com afecta el canvi climàtic aquests hàbitats i com diferents iniciatives de conservació i restauració poden ajudar.

Us heu trobat actuacions que no hagin evolucionat com esperàveu?

M.R.: Sí, i n’hem après. En un dels experiments vam col·locar unes estructures a cinc metres de profunditat, a prop d’un escull natural, i unes altres, a la mateixa profunditat, dos quilòmetres més enllà, al mig de la sorra. Totes dues atreien peixos, però la comunitat bentònica que hi creixia era molt diferent. 

Això ens va ensenyar que la connectivitat i els processos larvaris funcionen de manera diferent segons el lloc. Tot i estar a la mateixa profunditat, el fet de canviar l’entorn feia que unes estructures evolucionessin molt més i més ràpid que les altres. No m’ho prendria com un fracàs, sinó com un aprenentatge. Vam aprendre que allò podia ser útil per als peixos, però no per al bentos.

I tot aquest aprenentatge l’heu acabat traslladant al Biòtop.

M.R.: Sí. Tot aquest coneixement acumulat des que el meu pare va començar a experimentar, l’any 1988, és el que després hem aplicat al Biòtop. La bibliografia científica diu que els corals o les gorgònies poden tardar deu anys a aparèixer en una estructura artificial i a nosaltres ens van aparèixer en un any i mig. Si no haguéssim passat per totes aquelles proves, no hauria passat el que ha passat al Biòtop.

Irene, des de la teva mirada de biòloga, NAR ha anat més enllà dels projectes amb biòtops.

I.G.: Sí. Els biòtops i els projectes de restauració i gestió litoral van ser el punt de partida, però ara estem apostant per definir una metodologia a partir d’aquestes experiències. La idea és generar un moviment al voltant, fer una mena de prova pilot a escala local per intentar fer bé les coses aquí i que després aquesta manera de treballar es pugui exportar a altres llocs.

Més enllà de la restauració dels ecosistemes, quin paper hi té la implicació de la gent?

M.R.: És fonamental. L’associació busca donar suport científic als projectes que ha dut a terme el meu pare durant tants anys i als que continuem fent, però també donar-los una base social forta. Que la gent entengui què es fa, que ho defensi i que ens ajudi perquè hi hagi un moviment al darrere.

I el Biòtop ha ajudat a generar aquesta implicació?

M.R.: Molt. Per mi, el millor que ha passat arran del Biòtop és aquest canvi. Hem passat de sentir que a la Costa Daurada només hi havia platges de sorra i no hi havia vida a tenir nou universitats estudiant no només el Biòtop, sinó també els seus voltants. L’Ajuntament s’ha implicat molt més amb el mar i s’ha creat la Taula Blava, on els actors locals fem propostes de millora. També s’ha començat a portar el mar a les escoles. Tenir una escola aquí, parlar dels rius i les muntanyes i no parlar del mar era una bogeria.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Natural Art Reef (NAR) (@naturalartreef)

Per tant, la recuperació del mar també passa per implicar-hi tot el municipi.

M.R.: És clar, si no hi ha tot el poble al darrere, donant suport i intentant gestionar millor el que tenim, això no arriba enlloc. NAR neix per donar aquesta base tècnica i científica, recolzar-nos en investigadors i en l’evidència, però sobretot per involucrar la societat en els projectes. Per mi, aconseguir que un poble deixi de viure d’esquena al mar i comenci a integrar-lo a les aules i al seu dia a dia és el meu projecte de vida, juntament amb intentar que la pesca sigui més sostenible.

I l’altra gran línia en què voleu incidir és la pesca.

M.R.: Sí. Ara, per exemple, estem treballant per entendre millor l’efecte reserva. Pesquem peixos, els posem un xip i, amb receptors distribuïts pel litoral, estudiem com es mouen. Això ens permet entendre millor el seu cicle i quan i on convé pescar-los o no pescar-los. Els pescadors són els que més coneixement tenen del mar perquè són els que més hores hi han passat. El que intentem és compatibilitzar aquest coneixement i la pesca amb la ciència i l’ecologia de cada espècie.

També esteu treballant en la renaturalització dels ports. Què hi heu trobat?

M.R.: Tenim la idea que els ports són llocs d’aigües brutes on no hi ha vida, però és una mala concepció. Jo faig manteniment submarí al Port de Torredembarra i és veritat que els usuaris som uns guarros. A més, la mateixa nàutica genera impactes, tot i que està millorant. Per exemple, les pintures dels vaixells porten substàncies perquè no s’hi enganxin organismes.

I, malgrat aquests impactes, hi heu trobat molta més vida de la que podríem pensar.

M.R.: Sí. Ens hem trobat que espècies que estan desapareixent dels hàbitats naturals sobreviuen dins dels ports. És el cas de la nacra i de la Cladocora caespitosa, la madrèpora mediterrània. Són espècies que estan patint molt, sobretot per episodis climàtics com les onades de calor, però que neixen dins del port i hi sobreviuen.

També són aigües confinades, tranquil·les i tancades, i estem documentant les espècies de peixos que hi passen les etapes juvenils. De moment, n’hem comptabilitzat més de vint, des que són larves fins que creixen i marxen. Per això treballem per fer que els ports siguin més nets i estiguin més ben gestionats, juntament amb tota la feina de sensibilització, divulgació i educació.

En quin punt creus que estem de conscienciació sobre el que passa al mar?

M.R.: Crec que la gent comença a ser-ne més conscient, però, tristament, han hagut de passar esdeveniments climàtics que no esperàvem perquè ens ho prenguem seriosament. Quan veus florir les flors al gener, t’adones que alguna cosa no va bé. També hi influeix la tendència europea, perquè Europa va en aquesta direcció. Tot el màrqueting i el pensament que es genera al voltant d’això també condueix la gent cap aquí, i crec que és necessari.

Què t’agradaria aconseguir amb NAR?

M.R.: No ho he pensat gaire, però sí que sé què m’agradaria. Estem intentant crear aquí un model de cogestió que sigui escalable i extrapolable a altres llocs. M’agradaria demostrar que en un municipi es poden fer bé les coses implicant la societat i que la gent tenim més poder del que ens pensem. No ens calen tants permisos de tants llocs, sinó fer bé les coses allà on vivim, en el nostre dia a dia.

Tinc l’esperança que funcioni un model que impliqui tots aquests actors i aprofiti el coneixement que cadascun té del seu sector. Que els pescadors puguem conviure amb la gent que va a la platja, amb qui fa activitats nàutiques i amb el port, i que aquesta manera de treballar es pugui extrapolar a altres municipis.