Edu Gómez: “El model que s’està implantant ocupa territori rural sense tenir-ne en compte els valors”

El Fanal és un col·lectiu cultural i ecologista del Moianès nascut el 1987 amb la voluntat de posar en valor i defensar els valors naturals de la comarca. Gairebé quaranta anys després, l’entitat continua activa, ara sobretot centrada en conflictes com el desplegament de plantes fotovoltaiques, l’ampliació de l’escorxador i la planta de biogàs. Parlem de tot plegat amb l’Edu Gómez, membre d’El Fanal, qui posa el focus en el model de territori que s’està imposant al Moianès, la defensa de la biodiversitat i les dificultats de sostenir una entitat ecologista local amb pocs recursos.

Quina és la raó de ser d’El Fanal?

El Fanal és un grup cultural i ecologista. Vam néixer com a grup l’any 1987 i ens vam constituir un any després, el 1988. Des del principi, la intenció era posar en valor els valors naturals i ecològics de la nostra terra i defensar-los. Alhora, també teníem un vessant més cultural, amb activitats de difusió, de coneixement i algunes propostes més lúdiques. Aquests van ser els començaments.

Us definiu com un col·lectiu cultural i ecologista. Què vol dir això en la pràctica?

Cal tenir en compte que nosaltres tenim arrels excursionistes. Tot i que a l’entitat hi ha gent d’orígens molt diversos, els que ens vam trobar per crear-la veníem d’un grup excursionista de la comarca. El coneixement de la terra, de les rutes i de l’entorn natural va ser una de les motivacions per tirar endavant l’associació.

Amb el temps, l’entitat agafa un perfil més ecologista.

Sí, també perquè érem molt joves i hi havia persones que volien dedicar-se professionalment a aquest àmbit. Això va donar a l’entitat una orientació més tècnica i més vinculada al món de l’ecologisme, que en aquell moment també es començava a professionalitzar. Després, alguns projectes que ens vam trobar pel camí van accelerar la part més reivindicativa d’El Fanal.

Des dels inicis d’El Fanal fins avui, com ha canviat la pressió ambiental sobre el Moianès?

Els problemes han anat variant al llarg del temps. Als primers anys, ens ocupaven sobretot qüestions com la tala descontrolada o les agressions a espècies protegides, tant en l’àmbit forestal com en tot allò relacionat amb la caça. En aquell moment hi havia una riquesa natural que, en part, s’ha anat perdent perquè hem colonitzat l’entorn amb activitats molt diverses, des de l’oci fins a les extractives.

Un dels conflictes que us va marcar va ser el circuit de motocròs.

Sí, ens hi vam oposar durant anys i finalment s’ha acabat consolidant a la comarca. Per a nosaltres era una agressió descarada al medi, no només per l’esport de motor fora carretera, sinó també perquè va comportar un moviment de terres considerable i una inversió important de l’Ajuntament. I no era només un tema ecològic, també era social: moltes entitats ens vam sentir maltractades, literalment.

I, avui, quins temes us ocupen més?

En els darrers anys, ens ha ocupat sobretot la presentació d’al·legacions a determinades activitats, especialment en el tema fotovoltaic.

Fer al·legacions demana molta feina.

Sí, és una feinada. Sincerament, jo no les faig, perquè no soc del ram i de legislació ambiental no hi entenc un borrall. Per fer al·legacions has de tenir coneixements molt específics; si no, no te’n surts. I, a més, és una feina poc agraïda, francament, perquè el resultat que en pots extreure no és precisament per estar-ne contents, en general.

Amb les renovables hi ha un problema de planificació?

Sí, perquè el model que s’està implantant no deixa de ser una ocupació del territori, bàsicament rural, sense tenir en compte quins valors té aquest territori. A més, tampoc no transforma el model de distribució energètica. No s’aprofiten prou els espais degradats ni els terrats, i hi ha molt poca inversió i molt poques subvencions en aquest sentit. Al final, es deixa tot bastant en mans de la gran indústria distribuïdora, que és qui t’acaba posant els preus. I no hi ha més remei que pagar, vingui l’energia d’on vingui, sigui fòssil o renovable.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Plataforma Moianès pel Decreixement (@moianespeldecreixement)

Un front que us ocupa és l’oposició a l’ampliació de l’escorxador i a la planta de biogàs.

És un tema complex, perquè no és només ambiental. És un tema de model de territori i de valors. Nosaltres veiem que l’Ajuntament està apostant molt fort per un tipus d’indústria que el moviment ecologista ja fa anys que qüestiona i que té poc d’ambiental. Implica molt moviment de bestiar, molt desgast de carreteres, molt consum d’energia fòssil i problemes ambientals directes, com els purins o, literalment, abocaments de restes de l’escorxador, perquè ens hem trobat una mica amb tot.

I la planta de biogàs afegeix una altra capa al conflicte.

La pretensió de l’Ajuntament, si més no sobre el paper, és poder-hi encabir restes càrnies per alimentar-la. Tal com l’han dimensionat, nosaltres entenem que necessitarà aquesta aportació de residus; si no, creiem que no pot funcionar. I aquí s’hi barregen altres qüestions, com el tractament dels residus sòlids urbans, que tampoc és un tema gaire treballat al poble. Caldrà una recollida especial, perquè no destriem bé, i això pot acabar convertint el subproducte de la planta en una cosa que segurament no es podrà reaprofitar.

Vau impulsar una consulta entre la ciutadania.

Sí, però no la proposàvem només nosaltres. També hi havia altres entitats del poble, l’associació de veïns i la plataforma Moianès pel Decreixement. Hi va participar aproximadament un 30% del cens i, d’aquestes persones, prop d’un 90% va votar que no. Per a nosaltres va ser una victòria, perquè qui va decidir participar ho va fer majoritàriament en el sentit que proposàvem. També és veritat que des de l’Ajuntament es va fer campanya per l’abstenció o per la no implicació en la consulta.

Més enllà de la denúncia, també feu divulgació i educació ambiental.

Sí, però he de reconèixer que en els darrers anys n’hem fet poca, perquè som els que som i tampoc no donem per a més. Al principi havíem fet moltes exposicions sobre la fauna, la flora o els bolets del Moianès, i també xerrades concretes. En els darrers anys, això ho hem limitat bastant. Hem fet alguna col·laboració puntual, per exemple amb l’institut del poble, per difondre els valors naturals i els espais PEIN reconeguts al Moianès, que molta gent tampoc coneix. També alguna conferència sobre el gat fer o campanyes concretes, com el cens d’orenetes. Però poca cosa més, perquè les al·legacions ens han xuclat gairebé tot el temps.

La defensa del territori és avui més compartida al Moianès? Us sentiu acompanyades?

En tot aquest temps han nascut i desaparegut propostes semblants a la nostra, però, pel que sé, ara mateix no hi ha cap altra entitat ecologista a la comarca. En els darrers dos anys, Moianès pel Decreixement ha reunit interessos més amplis, no només ambientals, sinó també socials i polítics, sobre en quina comarca vivim i com la voldríem per a tothom. Aquí sí que coincidim amb molta gent, però com a entitat ecologista hem estat una mica únics.

Quins reptes de futur teniu al davant?

Tot plegat es podria resumir en una idea: intentem preservar la biodiversitat en tots els seus sentits. Això ens porta a qüestionar tant una indústria contaminant i antiecològica, com és el model de gran abast del sector porcí, com determinades plantes fotovoltaiques, que tenen molts punts dubtosos i ocupen espais que considerem importants per mantenir aquesta biodiversitat. Aquest és el repte, i no només en l’àmbit local. Per a molts grups ecologistes, és el problema que està patint el món: les espècies desapareixen a una velocitat tremenda i no estem fent la feina.

És un problema de model.

Sí, nosaltres, i altra gent propera a nosaltres, defensem un altre model de distribució energètica, però sembla que això no interessa gaire. Ara sembla que, com que el petroli s’acaba o hi pot haver problemes de subministrament, com més aviat tinguem energia pròpia, millor. Però a quin preu? Això és el que no queda clar.

Amb aquesta trajectòria, quin moment viu ara El Fanal com a entitat?

Sempre hem sigut una entitat petita. Només en comptades ocasions hem passat dels cent socis o col·laboradors, i ara estem a la ratlla dels vuitanta o noranta. Sempre hem sigut poca gent i ens hem sentit una mica sols. Des de les institucions tampoc no hi ha hagut mai un interès clar per potenciar aquests valors. Hem estat una entitat poc subvencionada i, per dir-ho així, poc valorada, perquè sempre hem qüestionat molts projectes de l’administració i això no ha ha agradat. I aquí estem, resistint, amb un grup motor en què els més joves tenim cinquanta anys llargs i alguns, com jo, més de seixanta.

No hi ha relleu?

No, no hi ha relleu. Sé que moltes entitats viuen una situació semblant. Els joves tenen altres motivacions i s’organitzen d’altres maneres. Quan nosaltres érem joves, teníem molt clar que ens havíem de constituir, registrar-nos com a entitat i seguir els protocols establerts. Ara el jovent té altres maneres de comunicar-se i de relacionar-se. El model ha canviat i, en algunes coses, crec que ha anat a millor, però en altres no. El compromís és més difícil ara que abans, em sembla a mi.