La batalla pel futur del riu Ripoll arriba als tribunals

El futur del riu Ripoll es decidirà també als tribunals. La Plataforma en Defensa del Riu Ripoll portarà als jutjats la MPG-132, una modificació urbanística del Pla General de Sabadell que afecta les zones industrials i terciàries del parc fluvial. Les entitats alerten que el canvi obre la porta a nous usos com magatzems, tallers, restauració o locals d’oci, i que pot omplir el riu de més trànsit, contaminació i pressió sobre una zona inundable.

L’acció judicial, impulsada amb el suport de l’Associació per la Defensa i Estudi de la Natura (ADENC) i de diversos grups municipals, arriba després que les al·legacions presentades durant la tramitació fossin desestimades. La Plataforma ha anunciat que recorrerà la MPG-132 per la via contenciosa administrativa i que estudia demanar mesures cautelars per frenar-ne el desplegament.

En parlem amb el Joan Carles Sallas, de l’ADENC i la Plataforma en Defensa del Riu Ripoll, per entendre l’origen del conflicte, els riscos que veuen en la modificació urbanística i quin model alternatiu defensen per al futur del riu.

Per situar-nos, quin és el context històric i físic del riu Ripoll a Sabadell?

El riu Ripoll té poc cabal, però geològicament i històricament ha obert un gran solc en la topografia de Sabadell. Està situat uns 75 metres per sota del nivell de la ciutat i, per tant, Sabadell és com un mirador sobre el riu. I aquest mirador és verd, amb els talussos, els torrents que hi arriben i tot l’entorn fluvial. A baix al riu hi havia una horta històrica. Després s’hi van instal·lar molins, més endavant vapors i, al segle XX, fàbriques tèxtils. Quan aquestes fàbriques van tancar, moltes naus van quedar buides i en desús. Algunes es van enderrocar i d’altres encara hi són. Aquest és el punt de partida del conflicte actual.

Aquest passat industrial és el que ara es vol reordenar amb la MPG-132.

Sí, la MPG-132 entra just aquí. El que planteja és què es pot fer, a partir d’ara, amb aquestes antigues naus industrials, moltes de les quals han quedat buides, han caigut o estan en desús. Sovint ja no estan en mans dels antics fabricants, sinó de bancs o d’altres propietaris. Alguns antics fabricants encara hi són, però molts ja produeixen en un altre lloc. I el que es vol és donar a aquests espais un nou ús, com una mena de parc d’activitats.

En què es concreta això?

En el fet que s’hi puguin continuar fent algunes activitats industrials, però també incorporar-hi usos urbans, dels que es fan a dalt de la ciutat. Parlem de tallers de mecànica de vehicles, restaurants, petits centres comercials, el que en diuen comerç singular, tanatoris o esglésies, entre altres. És com si aquests grans terrenys on hi havia hagut activitat industrial, o edificis antics que havien quedat buits, es volguessin reutilitzar amb uns usos que comporten molta freqüentació al riu. I aquesta freqüentació, a més, la gent l’haurà de fer amb cotxe. Baixar 75 metres de desnivell per passejar o fer esport ho pots fer a peu, però per anar a un casament, a un restaurant o a comprar, hi vas amb cotxe.

Fet que és especialment problemàtic.

Sí, perquè això vol dir baixar cotxes al riu i posar-los a cinc o deu metres de la llera. I això, per a nosaltres, és inversemblant. Fins ara hi havia naus industrials amb horaris de treball, plans d’evacuació pensats per als treballadors i uns límits d’inundabilitat que, més o menys, havien funcionat des de les riuades del 62, que van ser molt importants al Vallès. Ara, en canvi, es planteja posar gent a baix al riu, a qualsevol hora del dia i de la nit, fent activitats de tota mena. Ens sembla que aquesta no és la millor manera de recuperar el riu.

Ho veieu com un pas enrere? 

Sí, perquè el riu ja va viure la seva pitjor època al segle XX, quan va patir el nivell més alt de contaminació. Fins que no van arribar les depuradores, el Ripoll era un riu molt degradat. Amb les depuradores, el riu es va recuperar. Vam tornar a veure néixer un riu del qual ja gairebé no recordàvem ni el color. Per això ens fa por que aquesta modificació sigui un pas enrere respecte a la naturalització del Ripoll, just en un context d’emergència climàtica i de pèrdua de biodiversitat.

Parlem d’aquesta pèrdua de biodiversitat.

A vegades, quan parlem de pèrdua de biodiversitat, costa aterrar què vol dir. Un exemple molt senzill: abans, quan feies un viatge amb cotxe, acabaves amb el parabrisa ple de mosquits. Ara això gairebé no passa. Això també és pèrdua de biodiversitat. Vol dir que hi ha menys fauna per alimentar tota la cadena tròfica. Hi ha menys insectes, menys ocells, menys mamífers, menys papallones. Menys de tot, en general. Per això ens sembla tan contradictori que el riu, que és precisament el lloc on hi ha aigua i on més es podria recuperar biodiversitat, s’ompli de persones més que d’ecosistemes naturals. Omplir-lo de gent a totes hores, amb cotxes, llums i soroll, tindrà un impacte important. Aquesta és una mica la lluita que estem fent.

L’Ajuntament defensa que la modificació només afecta una part petita del riu.

És un argument molt enganyós, perquè el riu té molts espais que no són aprofitables pel pendent. En canvi, totes les plataformes planes es destinen a aquests nous usos. La resta de l’àmbit no s’hi destina perquè o bé és horta protegida, o bé són zones sense planitud, amb pendents superiors al 20%, on no es pot fer gairebé res més. Per tant, el percentatge pot semblar petit, però en realitat afecta les parts planes del riu, que són les més aprofitables i sensibles.

Són parcel·les escampades al llarg del riu.

Sí, i grans, d’entre 5.000 i 10.000 metres quadrats. Històricament, en cadascuna només s’hi feia una activitat. Ara, en canvi, el projecte no només augmenta els usos, sinó també la densitat d’usos. Una mateixa nau es podria dividir en mòduls de 300 metres quadrats, amb moltes activitats una al costat de l’altra. I això es fa sense definir prou diferències ni incompatibilitats. Pots acabar barrejant un garatge amb un taller d’artista al costat. Per a nosaltres, és un campi qui pugui. No hi ha una normativa clara que digui què pot conviure amb què i què no.

El planejament hauria d’haver distingit entre les diferents zones del riu.

Exacte. Fins i tot acceptant que algunes activitats es poguessin admetre, el planejament podria haver distingit molt més. Les activitats més discutibles es podrien haver descartat, i amb les que no ho són tant es podria haver diferenciat entre les parcel·les que són a tocar del riu i les que queden més amunt, en una plataforma superior. El problema és que la MPG-132 no fa aquesta distinció. Tracta igual les plataformes que són en zona inundable i les que no ho són, o les que tenen un accés més proper a la carretera. Totes poden tenir els mateixos usos i fer les mateixes activitats.

El risc d’inundació és un dels punts que més us preocupa.

Sí, perquè el càlcul del risc d’inundació parteix d’uns criteris que, per a nosaltres, han quedat superats. La llei parla de la Q100 per al sòl urbà i de la Q500 per al sòl no urbanitzable. Són càlculs que estimen la probabilitat d’una riuada molt forta: la Q100 seria una inundació que estadísticament podria produir-se un cop cada cent anys, i la Q500, un cop cada cinc-cents anys. Però no deixen de ser extrapolacions.

La riuada del 62, per exemple, es considera una Q500 i va transformar completament el riu. En un context anterior a l’emergència climàtica, potser es podia dir que algunes parcel·les estaven protegides al límit entre la Q100 i la Q500. Però ara hem vist episodis com la DANA de València, la Tordera o els Ports de Beseit. Estan passant coses que abans no passaven i que cada cop formen més part de la normalitat.

Per tant, els criteris actuals no donen prou garanties.

Nosaltres considerem que els càlculs anteriors de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) ja no valen. Tenir una fàbrica a cinc metres de la llera i pensar que amb un mur de tres metres n’hi ha prou ens sembla molt insuficient. A més, no és cap mur nou, és el mur que es va fer després de la riuada del 62. Tot això s’hauria de revisar.

El problema també és tot el que aquestes activitats arrossegarien cap al riu.

Sí, i aquí apareix un altre problema: els cotxes. Abans, amb les inundacions, preocupaven sobretot els troncs que podien tapar els ponts. Ara, com es va veure a València, el perill són els vehicles. Aquestes parcel·les no garanteixen que l’aparcament quedi dins de la finca ni prou protegit, i molts cotxes podrien acabar aparcats als camins i carrers exteriors, a tocar del riu. Acumular vehicles al costat de la llera no ens sembla responsable, tampoc pensant en els municipis que hi ha aigües avall.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Plataforma en defensa del riu Ripoll (@defensaripoll)

Quants cotxes s’hi podrien acumular?

Podria haver-hi aproximadament uns 200 cotxes per parcel·la. Si parlem d’unes dotze grans parcel·les, podríem tenir perfectament entre 2.000 i 3.000 cotxes a baix al riu. A nosaltres ens sembla una barbaritat. Ara potser hi ha un centenar de cotxes al llarg de tot el riu, sobretot vinculats a zones d’estada municipal, els caps de setmana, quan la gent baixa a esmorzar o a fer pícnic. És una activitat més controlada i de dia. En canvi, amb tot un seguit d’activitats privades que omplissin el riu de cotxes, l’impacte seria molt gran. Seria un canvi de paisatge i de model.

I també canvia la manera i l’experiència de viure el riu.

Sí, clar. La presència de cotxes aparcats a tot arreu et porta més a imaginar un centre comercial o una gran superfície que no pas un espai fluvial. Si els vehicles acaben ocupant tots els vials del riu, això també canvia la manera de gaudir-lo. No és només una qüestió de mobilitat, és un canvi de paisatge i de model.

Denuncieu que la modificació respon als interessos del Gremi de Fabricants i d’uns quants propietaris.

El Gremi de Fabricants va encarregar un estudi per demanar la transformació de l’àmbit industrial del riu Ripoll i obrir-lo a noves activitats. L’estudi defensava que s’hi permetessin totes les activitats possibles perquè eren parcel·les industrials reconegudes legalment, però no deia que algunes fa 25 anys que estan enderrocades i totalment renaturalitzades. Hi ha arbres grossos, no només vegetació arbustiva, i creiem que també hi pot haver caus de fauna protegida.

I aquest plantejament el va assumir l’Ajuntament. 

El Gremi ho va justificar, l’Ajuntament ho va agafar i no hi ha hagut un debat ciutadà real sobre el futur del riu. Nosaltres participem a la Taula del Rodal, una taula municipal que existeix des de fa 35 anys i de la qual l’ADENC va ser fundadora, i allà hem expressat que aquest debat no s’ha fet. Però l’Ajuntament no l’ha afrontat. Venim, a més, d’una situació incòmoda, perquè som la mateixa plataforma que va lluitar contra la piscina d’onades de surf a Sabadell. Aquella batalla la vam guanyar, però això ha deixat reticències polítiques. Som molestos, diguem-ne.

Per contra, al carrer sí que hi ha debat.

Sí, per exemple, la UES i els Amics del Riu Ripoll han publicat un llibre sobre el riu, des del naixement fins al mar, que ha tingut molt bona acollida. I la manifestació també va desbordar les expectatives: pensàvem que hi anirien unes mil persones i n’hi van anar unes 3.000, amb gent que havia fet cartells pel seu compte. Això demostra que hi ha molta gent conscienciada i que el riu importa. 

Amb tot, la modificació s’ha fet per la porta del darrere.

Aquest és el problema. Es presenta com un simple canvi d’usos, però no s’avalua prou l’impacte que aquestes activitats tindran sobre el conjunt del riu. S’hi preveuen rotondes, connexions viàries i canvis substancials que poden transformar la fesomia que la gent té del Ripoll.

Heu anunciat que portareu la MPG-132 als tribunals. Què espereu aconseguir amb el recurs?

Primer, cal dir que l’anunci l’hem fet com a Plataforma, amb les entitats i els grups municipals que ens donen suport. L’objectiu del contenciós és intentar guanyar-lo, evidentment, però també guanyar temps. Les batalles ecologistes o les guanyem o les dilatem en el temps, i per a nosaltres dilatar-les ja és una manera de guanyar, perquè serveix per conscienciar la gent i defensar el territori. En aquest cas, a més, guanyar temps pot ser important perquè l’Estat està treballant una nova normativa sobre inundabilitat, i això ens podria ajudar. També podem demanar mesures cautelars, segurament no per a tot, però sí per a les qüestions més substancials.

Per tant, el recurs també busca guanyar marge polític i social.

En aquest sentit, les entitats ecologistes no podem esperar que la ciutadania s’adoni que un polític s’ha equivocat quan la desfeta ja està feta. Ens hem d’anticipar. I, si aquesta lluita acaba sent rellevant, també pot obrir la porta a futurs pactes polítics per modificar aquest planejament urbanístic. Per tant, la via judicial és important, però la via política també pot servir per canviar aquest pla. 

Quin model de riu proposeu?

El Ripoll ja és un parc fluvial i té un pla integral aprovat l’any 2000, amb activitats socials, culturals i ambientals previstes. El problema és que, en 25 anys, no s’ha rehabilitat cap edifici protegit i molts estan mig abandonats. També cal distingir entre una nau industrial que encara existeix i que es pot rehabilitar per a determinades activitats, i uns solars que fa anys que s’han renaturalitzat i que potser estan en mans del banc dolent o d’immobiliàries. Aquí demanem sentit comú als polítics per decidir què es pot fer, què es pot comprar des del sector públic i què cal preservar.

Per tant, no es tracta de dir no a tot.

És clar. Tenim localitzat, per exemple, un niu de duc, un rapinyaire protegit, i una finca propera que potser seria interessant adquirir perquè és a la confluència del riu Tort i el Ripoll, un dels espais amb més qualitat natural. El Ripoll ja va fer el sacrifici ambiental del segle XX. Les activitats del segle XXI han de ser netes i de baixa intensitat. El públic hi pot ser, però no pot ser un totum revolutum d’usos a tort i a dret. Hi ha posicions intermèdies que podrien ser assumibles per a tothom, però no s’han plantejat. El que s’ha proposat ara té una lògica molt de polígon industrial, d’anar venent parcel·les a veure què passa.