Metges de Catalunya assenyala la desigualtat territorial de la sanitat pública

La regió on vius pot determinar el temps que esperaràs per una prova mèdica, una operació quirúrgica o una atenció urgent. Aquesta és una de les principals conclusions de l’informe que ha presentat Metges de Catalunya (MC), que analitza la distribució d’equipaments sanitaris arreu del país i alerta d’una “profunda desigualtat territorial” que posa en entredit el sistema públic de salut.

El sindicat mèdic ha fet públic un estudi basat en dades oficials del Ministeri de Sanitat i de la Generalitat, en què es constata una gran desigualtat entre regions sanitàries. A través de la revisió de vuit equipaments essencials, com ara quiròfans, llits hospitalaris, unitats d’UCI, mamògrafs, TACs, ressonàncies magnètiques o fibroscopis, l’informe mostra que la planificació sanitària no pot respondre a criteris poblacionals ni assistencials.

Desconnexió de la realitat

Al llarg del document Metges de Catalunya denuncia algunes de les contradiccions del sistema sanitari actual. A la regió sanitària de Lleida, amb 375.000 habitants, només hi ha un mamògraf i cap equip de ressonància magnètica ni fibroscopis disponibles, segons el registre oficial. També només disposa de tres boxs d’urgències per a tota la seva població. En contrast, a l’Alt Pirineu i Aran, amb menys de 80.000 habitants, hi ha tres mamògrafs, 10 fibroscopis i 28 boxs d’atenció continuada, però cap llit d’UCI.

Tanmateix, la regió més poblada de Catalunya, la Metropolitana Nord (que inclou comarques com el Vallès Occidental, el Maresme o el Barcelonès Nord), és també una de les més mal dotades. Amb més de dos milions d’habitants, només disposa de 83 quiròfans i 13,6 llits hospitalaris per cada 10.000 persones, xifres molt per sota de la mitjana catalana.

Aquest dèficit impacta de ple en les llistes d’espera: un pacient de la Metropolitana Nord pot esperar fins a 185 dies per fer-se una ressonància magnètica o gairebé 300 per a una endoscòpia digestiva. La regió lidera els temps d’espera mitjans de totes les proves analitzades, fet que el sindicat atribueix també a la manca de professionals.

El pes del codi postal

Per al vicepresident de Metges de Catalunya i coordinador de l’informe, Josep Maria Serra, aquestes dades apunten a una fallida estructural: “La manca de planificació no només genera desigualtats, sinó que posa en risc la salut i el benestar de milers de persones pel simple fet de tenir un codi postal o un altre”.

L’informe també assenyala incongruències entre els equipaments oficialment disponibles i els procediments mèdics realitzats a cada centre. Per a Metges de Catalunya, això només pot tenir dues explicacions: o bé el registre d’equipaments no és fiable, o bé els pacients són derivats a tercers centres sense constar en el sistema.

Per completar la radiografia del sistema, el sindicat mèdic ha demanat al Departament de Salut que faci públic el registre de professionals sanitaris, que segons la consellera Olga Pané ja està elaborat. “No es pot fer planificació sanitària només amb dades d’equipaments. Cal saber quants professionals hi ha, on treballen i amb quina especialitat”, ha apuntat Serra.

Metges de Catalunya reclama una revisió a fons del mapa sanitari català i un nou pla d’inversions que tingui en compte criteris objectius de població, necessitats assistencials i recursos disponibles. Així mateix, ha expressat la seva voluntat de col·laborar amb l’administració per contribuir a una presa de decisions més informada i justa.

Equitat per garantir el dret a la salut

L’informe posa el focus en una qüestió clau: sense una distribució equitativa dels recursos sanitaris, no es pot garantir el dret universal a la salut. La manca d’equipaments i personal en determinades regions no és només un problema de gestió, sinó un factor que condiciona el benestar i la vida de milers de persones.

El sindicat alerta que, si no es corregeixen aquestes desigualtats, el sistema sanitari públic seguirà generant greuges territorials que afecten especialment les zones més habitades i amb més pressió assistencial. Mentrestant, reclamen dades públiques, transparència i una voluntat política real de posar fi a les desigualtats territorials que marquen el dia a dia de molts pacients.