Els Escoltes i Guies de Torelló viuen una experiència d’intercanvi a Bulgària

Durant nou dies, un grup de joves de 18 anys de l’unitat Truc juntament amb els seus capsdel l’agrupament de Torrelló van viatjar a Bulgària per viure una experiència internacional amb agrupaments escoltes i guies locals. 

El projecte, que combinava conèixer el territori, descobrir la cultura i conviure amb altres joves, els va portar a les ciutats de Sofia, Varna i Ruse. Allà van participar en activitats conjuntes, tallers gastronòmics i jocs tradicionals, a més d’intercanviar coneixements sobre l’escoltisme i guiatge de cada país. Parlem amb l’Enric Viver, responsable del grup i l’Aina Ahumada, una de les joves participants, sobre l’experiència, les diferències culturals i l’aprenentatge vivencial de l’experiència. 

Per què vau escollir Bulgària com a destinació?

Enric: Volíem viure una experiència diferent, un país amb una llengua i una cultura noves. Al cau, amb els grups de joves més grans, sempre hem organitzat campaments internacionals a l’estiu. Aquest any, buscàvem un destí una mica més desconegut, amb una llengua i una cultura que ens quedessin més lluny. 
Itàlia, per exemple, ja l’havíem visitada en etapes anteriors, i per això volíem un entorn que realment ens fes sortir de la zona de confort i fos econòmicament més assequible.

Com vau establir el primer contacte amb els escoltes búlgars?

Aina: Hi ha una pàgina web amb els contactes d’agrupaments escoltes d’Europa. Vam escriure diversos correus i, per casualitat, el comissari d’escoltes i guies de Bulgària estava a una trobada internacional amb el comissari de la nostra entitat, Minyons Escoltes i Guies de Catalunya. Ens va trucar i així vam començar a organitzar-ho.

Quina era la vostra idea principal abans de marxar?

Enric: Voliem viure un intercanvi real: conviure amb joves búlgars, cuinar, jugar, aprendre d’ells i compartir qui som nosaltres. No volíem només passar-hi unes hores, sinó viure amb ells i entendre com viuen l’escoltisme i el guiatge.

Amb quins agrupaments vau fer intercanvis? 

Aina: En vam fer dos. El primer va ser a Varna, on vam passar-hi una tarda amb en Basil, que ens va explicar el funcionament  l’escoltisme i el guiatge allà. Ell és comissari general dels scouts a nivell estatal, i ens va poder donar una visió més global. 

El segon intercanvi, a Ruse, va ser més intens i aquest cop amb joves i infants d’aquell cau. Allà hi vam passar dos dies, en els que vam poder cuinar plegats i vam compartir jocs i activitats.

Quines experiències concretes vau poder compartir? 

Enric: Vam fer un intercanvi gastronòmic, un dels moments més divertits. Nosaltres vam ensenyar-los a fer truita de patates i pà amb tomàquet, i ells ens van ensenyar plats típics com una sopa freda amb kefir, cogombre i espècies. Passar-nos el matí cuinant junts va ser una manera molt maca de trencar el gel.

Aina: També vam compartir jocs. Nosaltres els vam ensenyar a jugar al saltafoulards i ells ens van mostrar el Dixit, un joc de taula que ja coneixíem, però ells jugaven amb normes una mica diferents.

Quines diferències us van sorprendre més sobre com viuen l’escoltisme i el guiatge? 

Enric: Allà són pocs, potser uns 400 o 500 escoltes i guies en tot el país, i això fa que la seva estructura sigui diferent. Els agrupaments no estan tan connectats com aquí i es troben un cop cada dues setmanes en lloc de cada setmana. També ens va sorprendre la seva hospitalitat i formalitat: tenien els horaris molt pautats i cada activitat estava molt preparada, mentre que nosaltres improvitzar més sobre una base ja planificada. 

Aina: Ens va sorprendre que intercanviessin el fulard personal a cada trobada. Aquí és un símbol d’identitat que ens acompanya tota la vida, però allà en van canviant i els col·leccionen. També que l’etapa de infant o jove s’allarga fins als 26 anys quan aquí amb 18 anys ja pots ser responsable d’un grup. 

També hi ha diferències en la convivència i les activitats del dia a dia?

Aina: Moltes. Per exemple, nosaltres al cau tenim molt assimilades pràctiques que a ells els sorprenien molt, com ara que dormim nois i noies junts. Ells, en canvi, tenen habitacions separades. També separen els infants dels líders a l’hora de menjar, cosa que ens va cridar l’atenció.

Com és el seu model d’escoltisme i guiatge en comparació amb el vostre?

Enric: El seu escoltisme i el guiatge està molt basat en el pionerisme. Fan menys trobades mensuals, però més excursions i campaments. A Bulgària hi ha grans recintes en zones de bosc, preparats per que es puguin fer aquest tipus d’estades, que solen durar uns 4 o 5 dies coincidint amb les seves jornades estivals. 

Coneixíeu el context històric de l’escoltisme i el guiatge del país?

Enric: Sí, i ens va sorprendre. L’escoltisme va estar prohibit durant la dictadura i no va ser fins al 1989, amb la caiguda del règim comunista, que els grups es van començar a reorganitzar. Pel que ens van explicar, encara els costa ampliar la base i aconseguir que més infants i joves s’hi sumin, sobretot perquè reben poques subvencions de l’Estat.

Com us comunicàveu amb els joves búlgars?

Aina: Principalment en anglès, tot i que ens van ensenyar algunes paraules en búlgar i nosaltres també en vam compartir en català. Fins i tot vam fer un intercanvi de música: ells ens van ensenyar cançons búlgares i nosaltres els vam posar temes en català, com la Julieta, que els va encantar.

Què us endueu d’aquesta experiència?

Enric: El record d’haver compartit moments molt autèntics amb joves que viuen la mateixa passió per l’escoltisme des d’una realitat molt diferent. Ens hem adonat que som molt diversos, però compartim valors.

Aina: Tornem carregats de noves experiències, noves paraules, nous gustos i moltes ganes de seguir descobrint cultures a través de l’escoltisme.