El Casal Català d’Estocolm: una nova etapa per continuar projectant la cultura catalana lluny de casa

Les comunitats catalanes a l’exterior –n’hi ha més d’un centenar al llarg i ample del planeta– són entitats que fan de punt de trobada per a catalans i catalanes que resideixen fora del nostre país, alhora que serveixen d’impuls i de motor per a la difusió de la llengua i cultura catalanes més enllà de les nostres fronteres. A més, com és propi de qualsevol associació –i a Catalunya el nostre teixit associatiu és un dels tresors més preuats del país–, també són un espai per compartir idees, fer incidència i intentar donar resposta a les necessitats de les persones que les formen. 

La Mariona Aparicio va marxar de Catalunya el 2012 i es va traslladar a Estocolm (Suècia) per amor. Avui té dos fills, mig suecs i mig catalans, i sempre va tenir clar que volia que aprenguessin català i no perdessin la cultura del seu país. En bona part, ho ha aconseguit gràcies al Casal Català d’Estocolm Les Quatre Barres, que va posar en marxa un grup de residents catalans a la capital sueca un llunyà 1978, i del qual la Mariona n’és l’actual presidenta.    

A més de picar molta pedra per fomentar i donar a conèixer la llengua, la cultura i els valors catalans al país nòrdic, gràcies a la perseverança dels membres de l’entitat, avui els fills de la Mariona tenen l’oportunitat de fer classes de català a la seva escola, almenys una hora a la setmana. “Aquí tenen una iniciativa molt bonica que es diu modersmålsundervisning, que permet a infants i joves, amb certes condicions, rebre classes en la seva llengua materna; i gràcies a la insistència i constància dels membres del casal, es va aconseguir que el català també fos una llengua que s’impartís a les escoles sueques”, explica. 

“De fet, un dels membres fundadors del casal d’Estocolm, el Ramon Cavaller, va ser durant molts anys el mestre que ensenyava el català a les escoles”, suma la Katarina Sundström, d’arrels catalanes, però ja nascuda a Suècia, i actual vicepresidenta de l’entitat, qui explica que els seus germans ja feien classes de català a l’escola el 1986 a través del modersmålsundervisning.

Aquesta és només una mostra de com els casals catalans a l’exterior poden esdevenir agents clau per mantenir viu el vincle amb la llengua i la cultura catalana, fins i tot en contextos força allunyats geogràficament. En el cas de La Mariona, tot i que es va fer sòcia de Les Quatre Barres quan va arribar a Estocolm el 2012, el fet de tenir criatures va ser un moment clau a l’hora d’implicar-se més a fons a l’entitat, que presideix des de fa poc més d’un any. 

També va coincidir amb el procés sobiranista a Catalunya, que va reforçar el seu compromís amb el casal: “Per mi va ser un punt d’inflexió per adonar-me de la importància de preservar la nostra identitat, i també volia que els meus fills aprenguessin el català i les tradicions catalanes”.

Un colideratge femení per impulsar el Casal Català d’Estocolm

Avui, la Mariona i la Katarina colideren una entitat històrica amb una llarga trajectòria a l’esquena. Ha plogut molt des del 1978, quan una colla de catalans residents a Suècia es van aplegar per crear un espai on trobar-se, compartir les festes i tradicions catalanes, i difondre la nostra cultura a Suècia. Molts dels socis fundadors continuen vinculats a l’entitat. “Eren persones que provenien de famílies que havien arribat al país a les dècades dels cinquanta i els seixanta, i van fundar l’associació en clau de Països Catalans”, apunta la Katarina, vinculada a l’entitat des de ben jove. “Per a mi, l’associació és un lloc familiar on puc ser jo, parlar la meva llengua i transmetre la meva cultura a altra gent”, expressa.

Al llarg dels anys, l’associació ha fet molta feina i ha tirat endavant un ampli ventall d’activitats i projectes, com un butlletí trimestral que van tirar endavant poc després de constituir-se i van publicar ininterrompudament fins al 1991 –i es pot consultar en PDF al web de l’entitat. Amb tot, les coses han canviat molt, també a l’associació. “Abans l’entitat la formaven un grup de gent més estable, sobretot famílies instal·lades de manera permanent a Estocolm que sempre eren les mateixes; ara hi ha més estudiants i la gent va i ve”, assegura la vicepresidenta de l’entitat. 

Després de passar per un període difícil en temps de pandèmia, en què un gruix de gent va decidir marxar del país per tornar a Catalunya, i que va coincidir amb la retirada de les subvencions que rebia l’entitat, el casal ha recuperat l’embranzida i està en un moment molt bo, consideren tant la Mariona com la Katarina. “Hem més que doblat el nombre de socis en un any i ara som unes 160 persones afiliades, però encara tenim reptes al davant, com continuar creixent en volum i atraure jovent per poder fer més activitats o, ara que ja tenim xarxes socials, millorar el nostre web”, cita, tot i que per a ella el més important continua sent “mantenir i potenciar la nostra identitat cultural”. 

Tot i que elles no ho diuen, el casal ha tornat a agafar molta força de la mà del seu colideratge, que representa generacions diferents i teixeix un fil conductor entre passat, present i futur de l’entitat. “Per mi era molt important que la Katarina m’acompanyés en aquesta etapa, també per l’experiència i els contactes que té amb els més veterans, a banda que crec que aquest estil de lideratge és més modern i funciona bé”, diu la Mariona.  

A més del nombre de persones sòcies, també ha crescut el seu poder de convocatòria, com demostren les prop de 120 persones que van assistir a la calçotada impulsada per l’associació fa només uns dies, o les 200 que es van apropar a gaudir del concert d’Els Tyets que el casal, juntament amb la delegació del Govern als Països Nòrdics i als Països Bàltics, van organitzar fa uns mesos a Estocolm.   

Un dels principals problemes a l’hora de canalitzar el creixement de l’entitat és que no disposa d’un local fix. Per tant, han de llogar espais per desenvolupar-hi les activitats. “I sempre necessitem un pla B perquè a Suècia amb el temps mai se sap”, puntualitza la Mariona.

El perfil majoritari de persones sòcies són famílies, moltes d’elles mixtes entre persones catalanes i sueques, però també cada cop més estudiants. Es reuneixen en dates assenyalades com la Diada de Catalunya, Sant Jordi o la castanyada, així com sopars i dinars que organitzen almenys un cop al mes. Alhora, continuant amb el distintiu cultural que sempre ha caracteritzat l’associació, també han organitzat activitats com, entre altres, una jornada de cinema, de la mà d’Òmnium Cultural. Igualment, un cop al mes també fan un esplai per a la canalla, on avui hi ha apuntats vint-i-quatre infants i joves. 

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Les Quatre Barres (@les4barrescasal)

Els Castellers d’Estocolm, un nou pilar de la comunitat catalana a Suècia

Precisament, atraure gent jove a l’associació és un dels principals reptes que s’han fixat la Mariona i la Katarina. I ho estan aconseguint, però val a dir que no tot el mèrit és seu. En això hi han tingut molt a veure els Castellers d’Estocolm, una colla castellera internacional que es va formar coincidint amb l’estrena del colideratge de la Mariona i la Katarina. “Amb els castellers se’ns ha obert una oportunitat molt gran en aquest sentit, perquè és una activitat que atrau jovent i, com que és una pràctica poc coneguda aquí, els pot cridar l’atenció”, es felicita la vicepresidenta de l’entitat.

En el naixement dels Vikings d’Estocolm –així es coneix també a la colla– van tenir un paper essencial el Miki Sánchez-Gonzalo i l’Anna Canal, president i cap de colla respectivament. Juntament amb un altre company de l’associació, l’Albert Borrell, que n’és el vicepresident, van posar en marxa la colla. “Ens vam asseure tots tres, vam pensar què necessitàvem per tirar endavant la colla i vam anar resolent tots els temes”, recorda el Miki, un sabadellenc que s’ha instal·lat a Suècia després de viure en diferents països del món. Una de les coses que tenien clares des del primer moment és que volien crear la colla a través del casal català d’Estocolm. Avui, la colla s’ha consolidat, està formada per una seixantena de persones i s’ha eixamplat en tots els sentits.

Tant és així que les camises grogues dels Castellers d’Estocolm –es va triar el color groc perquè és compartit en les banderes de Catalunya i Suècia– van ser una de les deu colles internacionals que van participar en la cinquena Diada Castellera Internacional que es va celebrar a Berlín el passat 3 de maig i que va reunir més de sis-cents castellers d’arreu d’Europa. “Va ser la primera diada en què vam participar com a Castellers d’Estocolm i va anar molt bé, vam tenir l’oportunitat de fer pinya amb altres colles internacionals i aprendre de totes elles; alhora que vam poder comprovar la germanor que hi ha entre les colles i que la salut del moviment casteller internacional és molt bona”, comenta l’Anna, qui ja tenia experiència castellera als Bordegassos de Vilanova. 

De fet, l’Anna és de les poques de la colla que té un bagatge previ en el món casteller. “La majoria no tenia ni experiència ni cap mena de cultura castellera; vam començar entre deu i quinze persones assajant en un parc i hem anat creixent fins a arribar on som avui”, diu la cap de colla. Assagen tots els diumenges en un espai que lloguen en un gimnàs, s’organitzen en diferents grups de treball i tenen músics –grallers i timbalers– i equip de comunicació, entre altres. “Cada persona que vulgui participar pot trobar-hi el seu lloc, hi ha feina per a tothom”, detalla el Miki.  

També han comptat –i compten– amb el suport de les colles que els van apadrinar des d’un bon principi, els Bordegassos de Vilanova i els Saballuts de Sabadell, qui els han ajudat de moltes maneres, com regalant-los cascs per als més menuts. “Estem contents i agraïts per la relació que ens uneix, esperem que algun dia puguem fer una actuació plegats”, formula el president de la colla. 

Els castells és una activitat que agrada a la canalla, que compta també amb un altre espai on parlar català i compartir una de les tradicions més emblemàtiques del nostre país. Amb tot, la llengua que predomina en els assajos és l’anglès, atès que hi ha moltes persones sueques i d’altres països del món. No és pas casualitat. Com bé diu l’Anna, els castells i la cultura popular “són una porta d’entrada diferent a la cultura catalana i un motor d’integració brutal”. A Catalunya, i ara també a Suècia. 

De cara al futur, el pròxim repte dels Castellers d’Estocolm és la participació, a l’estiu, en el festival cultural més important que se celebra a Suècia, que durant quatre dies uneix cultures de tot el món. A més, gràcies al festival, també tindran l’oportunitat de participar en un programa d’integració social per apropar els castells a barris amb un alt risc d’exclusió social de la capital sueca. 

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Castellers d'Estocolm (@castellersestocolm)

Un futur farcit de reptes i oportunitats

El bon moment que travessa el Casal Català d’Estocolm arriba pocs anys abans del cinquantè aniversari de l’entitat, que tindrà lloc el 2028. Fins que arribi el moment, continuaran treballant per eixamplar la base del casal, sumar persones al projecte i continuar promovent la llengua i cultura catalanes al país nòrdic. 

Una tasca que fan de manera totalment altruista, sense buscar cap reconeixement, sinó per convicció i compromís amb la seva identitat. “Tot i que ràpidament podria fer una llista de persones que mereixen ser reconegudes per la seva aportació a l’hora de difondre la llengua i la cultura –des de fer classes de català sense cobrar ni un cèntim, fins a escriure llibres o fer traduccions, entre moltes altres coses– això ho fem per nosaltres i per Catalunya, no perquè ens donin res”, aclareix la Katarina. “Com a casal i com a catalans a l’estranger, tenim clar d’on som i d’on venim, i també que els catalans ens en sortim, amb reconeixement o sense”, completa la Mariona.

Malgrat que Suècia és un país que, reconeixen, en determinats aspectes com la conciliació familiar, les ajudes a la natalitat, el sistema educatiu o el suport a l’hora de bastir un projecte de vida, creuen que Catalunya no ha d’emmirallar-se en el país nòrdic. “Naturalment, sempre es pot aprendre d’altres països, però penso que els catalans no hem de voler ser la Dinamarca del sud d’Europa ni res d’això, Catalunya ha de desenvolupar-se a la seva manera i transitar el seu propi camí, sense complexos ni sentiment d’inferioritat, perquè no tenim res a envejar a ningú”, raona la Katarina.   

A milers de quilòmetres de distància de casa, sempre hi ha espai per a l’enyorança. Més enllà de la família i amics, sempre hi ha coses que es troben a faltar. La Mariona, a més del fuet, enyora el caliu i el fet de fer colla, i explica que a Suècia no és habitual barrejar grups d’amics diferents. “A Catalunya tothom és benvingut i hi ha un escalf i una predisposició a ajudar als altres que aquí no hi és”, convé. Per a la Katarina, la nostàlgia es tradueix en un passeig vora al mar i en fets tan quotidians com baixar a la plaça un dia de sol a fer un cafè o menjar peix fresc i parlar amb la gent. 

En el cas del Miki, que és un autèntic rodamon i ja suma dotze anys vivint fora de Catalunya, més enllà de la família troba a faltar anar a la Nova Creu Alta a animar el C.E. Sabadell. El que més li manca a l’Anna és el ric teixit cultural que tenim a Catalunya. Tot i que no li ha costat fer comunitat a Suècia, admet que la vivència col·lectiva que es respira a Catalunya és molt especial: “Les festes majors, els castells... hi ha mil coses que són molt úniques i que defineixen la nostra identitat i qui som; els castells són una part d’aquest teixit, però no l’única”.

En clau de futur, el Casal Català d’Estocolm albira un horitzó de creixement i noves oportunitats per continuar enfortint lligams i creant comunitat. Amb mirada llarga, la Mariona expressa el desig que les noves generacions mantinguin viva la flama del casal, com ja fan altres comunitats catalanes arreu del món. “Potser és una mica utòpic, però em faria molta il·lusió que els infants i joves que estan creixent a l’associació vulguin continuar formant-ne part i agafin el relleu”.

La Katarina està convençuda que serà així i que el casal encara té molt a oferir i un llarg recorregut per davant. “Cal que aguditzem l’enginy per atraure el jovent, però estem aquí des del 1978; per tant, segur que després dels uns en vindran altres i això no s’acabarà mai”, confia. Amb una trajectòria sòlida i un futur ple de reptes i oportunitats, el Casal Català d’Estocolm continuarà sent un referent i espai de trobada per a la comunitat catalana a Suècia per garantir que les noves generacions mantinguin viva la llengua, la cultura i la identitat catalana més enllà de les nostres fronteres.