Txema Romero és vocal de l'Associació de Museòlegs de Catalunya (AMC) i director del Museu d'Art de Cerdanyola. Va moderar una de les taules rodones de la jornada Museus LGTBI, organitzada pel grup de reflexió Activitats i Públics, el Centre LGTBI i l'AMC, amb l'objectiu de reflexionar sobre com 'queeritzar' els museus.

Quina és la vostra tasca com a entitat?

Per una banda, defensar les persones professionals dels museus, totes les persones. D'altra, promoure una formació continuada. Hi ha temes pels quals no ens hem format i la realitat està canviant, s’estan obrint nous camps d’estudis de recerca, els museus s'estan omplint de continguts socials, s'està fent una revolució de gènere, identitats i feminismes.

"S'està fent una revolució de gènere, identitats i feminismes als museus"

Una revolució?

Jo diria que sí, en el sentit més positiu. Som institucions que sempre hem estat vinculades a una funció social. Però fa temps que parlem d’una societat d'abans i no de la d'ara. I la revolució és obrir-nos a la societat. Es treballa en serveis educatius, en accessibilitat, i hi havia la tasca pendent, que és reflectir la diversitat. Estàvem excloent una part important de la societat. Estàvem dissenyant i executant des del punt de vista d'un home blanc cis heterosexual. I hem d'incloure la perspectiva més transversal dels feminismes, no només la de les dones.

Com es fa això?

No és gens fàcil. És un camp que s'està construint. Va bé fer jornades com la de Museus LGTBI. No ens podem limitar a celebrar "dies internacionals de". Hem d’obrir camp per arribar a l’ADN dels museus, canviar el relat, canviar la política d’adquisicions, repensar què estem explicant.

Cal formació i en la conscienciació. Quan parlem d’entrar aquesta mirada al museu ens obrim a una diversitat social, parlem de justícia social, de mirada colonial, de mirada racista. T’adones que tot està comunicat i que les persones som moltes coses. La clau està en això i s'ha de treballar obertament i de forma interrelacionada.

Què més va passar a les jornades?

Es va parlar de l’art com a activisme, com a mediació, com a espai crític on es poguessin reflectir les injustícies. Vam tenir especialistes que ens van mostrar que la diversitat ha existit sempre, velada, camuflada, maquillada. Hi ha hagut dones i persones LGTBI que s’han de recuperar.

Una de les conclusions és que s’ha de fer xarxa amb els museus del territori. No és una cosa del Centre LGTBI de Barcelona. És una tasca que hem de fer totes. És la gran preocupació dels museus (o almenys ho hauria de ser): que les persones se sentin els museus seus. Quan això no passa, alguna cosa no estem fent bé.

"És la gran preocupació dels museus (o almenys ho hauria de ser): que les persones se sentin els museus seus"

No ens els sentim nostres?

Hi ha molta energia per part de les persones que hi treballen de ser útils per a la societat, però és immensament proporcional a la deixadesa per part de les administracions, que són burocràtiques i lentes. Es va parlar molt també de la inestabilitat dels mediadors i artistes, de la incertesa laboral. Això fa que s'acabi l'energia. Valoro positivament que les persones que hi treballen es moguin.

També hi treballen poques persones. Tenim la idea del MACBA i del MNAC, però a Catalunya hi ha més de 200 museus oficials i molts no tenen més de cinc persones treballant. Si volem connectar amb la societat necessitem recursos i les persones que hi treballen també han de ser diverses. Ha d’entrar gent jove i que reflecteixi aquesta societat. Si no la reflecteixen, no parlem en primera persona. Al final, el museu és una col·lecció i les persones que hi treballen.

Es pot separar l'artista de l'obra?

Les obres d’art tenen moltes dimensions. Existeix en el passat i ens parla d’una societat i podem tenir una mirada científica, però crec que és indissociable de la persona, és un tros de la seva ànima. Si no coneixes la identitat d’aquesta persona la seva obra no té sentit. És molt difícil separar una cosa de l’altre. Hi ha una altra dimensió que és la contemporània, existeix en el present i et provoca alguna cosa des de la subjectivitat. Cohabiten la mirada al passat i al present. Ens poden explicar coses que no ens agraden gens i ens fan reflexionar sobre el que no volem.

Pot discriminar? És important qui l’hagi creat en relació al gènere, l’ètnia, l’orientació sexual?

L’art que ens ha arribat és el que ha sobreviscut. En la majoria dels casos, el poder l’ha encarregat, seleccionat i salvat i ens ha dit que parla de nosaltres. Hem de tenir mirada crítica, però no hem de cremar-ho tot. Ens parlarà de nosaltres i ens farà sentir orgullosos, o no, però hem de veure'l per poder canviar el que no ens agrada, l'hem de contextualitzar, però amagar les coses és oblidar-les.

L'important és el relat?

Des d’una mirada present el passat se'ns ofereix com a masclista, com el reflex d'una societat en què les classes dominants han sigut opressores, però la mirada actual necessita veure d'on venim per poder no tornar a caure-hi. La clau està en el relat, en com ho expliquem.

Així, cal remenar els museus.

Cal cercar al passat els referents del que som. Remenant els museus trobem dones artistes i queers que han estat amagades i tergiversades. Reivindiquem una mirada al passat i reivindiquem lectures actuals que s’han d’emmirallar.

Els museus són el que el poder ha volgut conservar. Vaig comissariar una exposició sobre masculinitats i la majoria de nus masculins estaven als magatzems. Les dones artistes estan als magatzems. Les altres maneres d’identificar-se, de sentir-se i d’estimar, també als matgatzems. Hem de treure-les del magatzem i explicar-les, contextualitzart-les i integrar-les en els relats perquè les persones LGTBI formem part d’aquesta cultura i tenim el dret d’estar representats.