A mitjans del segle passat a Catalunya, en un context urbà industrial, va començar a sorgir el moviment coral i els ateneus potenciats per la manca d’estructures d’Estat que garantissin l’accés al coneixement i a la formació de les classes populars. Un dels seus pilars bàsics era millorar les condicions de vida dels obrers a través de les escoles dels ateneus i de les formacions corals, per tal de rebre educació i acostar-se a la cultura.

Quin paper juga Anselm Clavé en el naixement de les corals?

Ell era un home polític que tenia consciència per canviar el món, i va veure que, si les estones que els treballadors passaven a la taverna les dedicaven a cantar o assajar, serien de molt més profit. Clavé té aquesta preocupació revolucionària per a la formació de la gent, per donar una qualitat i profunditat a la vida dels obrers que la colònia no permetia.

Aquesta inquietud coincideix molt amb la que va portar a crear els ateneus i amb la que encara avui tenen les persones que hi continuen vinculades i que hi estan al capdavant. Voluntat de difondre la cultura, de formar les classes treballadores.

Cantar és la forma més econòmica, sostenible i biodegradable de fer música.

Però a les corals s’aprenia molt més que música...

Cantar és la forma més econòmica, sostenible i biodegradable de fer música, perquè l’instrument el portem posat i, a més a més, és interclassista. Desenvolupa àrees del cervell que són molt pràctiques. Està demostrat que els alumnes que tenen formació musical, del tipus que sigui, tenen facilitats per aprendre. Els cantaires tenen més qualitat de vida, cantar ajuda a millorar la salut mental, i per a la tercera edat s’ha demostrat que és molt beneficiós. També hi ha experiències de cors amb malalts d’Alzheimer o Parkinson.

I no hem de perdre de vista la integració social!

Exacte! Perquè és una activitat que pot ser intergeneracional. I la inclusió social també és un factor important. Hi ha experiències de corals amb cecs, sords, fins i tot muts, amb persones amb paràlisi cerebral, amb discapacitats vàries, i tots poden participar-hi. En un cor tots s’equiparen i esdevenen iguals.

Com dius, el cant és interclassista, una particularitat que comparteix amb els ateneus.

Precisament és un concepte molt interessant. Jo havia dirigit el cor d’una empresa de Martorell on, en acabar de treballar, feien dues hores d’assaig. I allà trobaves gent de tots els càrrecs de l’empresa. Des dels peons als directius. I per un moment tots feien el mateix. Crec que són experiències molt enriquidores. Aquesta dimensió interclassista i intergeneracional crec que és molt característica de les corals i els ateneus.

El moviment compta, com els ateneus, amb més de 150 anys. En quin moment es troba?

En el cas de les corals, les infantils tenen uns reglaments que diuen que han de ser corals mixtes, que han de cantar en català, punts que segurament s’entenen molt bé en el moment de fundació, però que ara potser ja no tenen tant sentit.

En el moment en què l’escola estava segregada per sexes, no es podia cantar a l’escola i menys parlar en català, també es deia que les corals havien de ser extraescolars. Ara, és clar, les coses han canviat i el món coral es troba davant d’un repte. Estem en l’època que més es canta i potser i en el moment en què menys repercussió o visibilitat tenen les corals.

I quin creus que seria el camí a seguir?

Crec que, pel que fa a les corals infantils i juvenils, han de reivindicar que probablement són el sistema de formació musical més genuí, més sostenible i més eficaç. Per exemple: moltes escoles de música de pobles i ciutats han nascut d’una coral.

Cal consolidar aquesta idea que són espais de formació musical, amb totes les qualitats que esmentàvem. S’associa a un entreteniment, però s’ha de reivindicar que aquesta tasca edifica persones, forma músics, és preventiva contra depressions i malalties, és inclusiva i cohesiona.

Si algun dia s’adonen que cal receptar cant coral a les persones, sabeu la de diners que s’estalviaria l’Estat?

I autogestionats.

Les corals estarien millor si rebessin ajudes, però els passa el mateix que als ateneus. Són la voluntat del poble. Hi ha deu persones que volen muntar una coral? Doncs busquen algú que els dirigeixi i ells s’ho organitzen i s’ho mantenen. No ha de venir ningú a dir-nos com hem de funcionar. Ja som prou grans per organitzar-nos i per saber què volem.

[...]I a més a més el moviment associatiu és una escola de democràcia brutal, s’hi poden aprendre coses fantàstiques que només et dóna el món associatiu. La qualitat democràtica, de participació. El funcionament és totalment transparent. La possibilitat de formar part d’una junta i de participar en la presa de decisions et dóna una integritat. Tant de bo tots els polítics i persones encarregades de gestionar empreses haguessin passat per una entitat, no hi hauria molts dels problemes que tenim ara.

El moviment associatiu és una escola de democràcia brutal.

Hi hauria més consciència de l’efecte piramidal de la presa de decisions, de l’efecte devastador de les decisions desencertades. I de l’efecte potenciador de les decisions preses correctament i atenent les necessitats reals, i no aquest autisme de les elits que decideixen per nosaltres.

Escoles de democràcia, com deies, però també d’oportunitats de formació en gestió d’equipaments.

A mi em consta que ja hi ha empreses que valoren molt les inquietuds socials i associatives. Aquí tots tenim molt clar que l’activisme social o el voluntariat social són molt positius per al país, però, a vegades, des del voluntariat cultural no tenim molt bona fama. És a dir, amb el voluntariat social cobreixes necessitats molt bàsiques, però sense els voluntaris culturals no tindríem la riquesa actual. No està prestigiat, i és una assignatura pendent.