‘Familiaritats diverses’ és un projecte que vol visibilitzar, acompanyar i normalitzar les diversitats presents a la nostra societat, com la familiar. Al capdavant hi ha la Marta Padrós, doctora en psicologia i experta en família i diversitat. Parlem amb ella amb motiu del Dia Internacional de les Famílies, que són moltes més i més diverses que aquella que representa el model tradicional heteroparental.

La diversitat familiar encara és un tabú?

Pel que fa a la diversitat familiar sempre hi ha una part que és més trencadora i una altra part que encara és tabú, o no està socialment acceptada ni visibilitzada. El que entenem avui com a diversitat familiar, en el sentit clàssic, són famílies formades per dues mares o dos pares (homomarentals i homoparentals), les formades per mares o pares sols, o inclús aquelles famílies reconstituïdes o enllaçades.

Aquests models de famílies ja estan molt acceptats i estesos; de fet, si mirem una aula, segurament, veurem que són famílies molt normalitzades i es poden trobar en la majoria dels contextos, com a mínim una d’elles.

No són els únics models que existeixen.

En efecte, si parlem de diversitat familiar, hem de començar a parlar d’altres models de família que encara no són majoritaris i se’n parla més aviat poc, però que també comencen a existir. Aquí podem trobar opcions de coparentalitat, és a dir, persones que no tenen ni han tingut mai una relació afectiva i decideixen tenir una criatura en comú, en el format que sigui. També podem parlar de models de cocriança o triparentalitat.

Tots aquests models existeixen i són una realitat, però socialment encara no estan reconegudes. Per tant, encara hi ha una part de tabú en aquest sentit.

Un tabú que comporta dificultats en diversos àmbits.

Clar, perquè avui no es pot inscriure una criatura amb tres progenitors, per posar un exemple. Així, en aquest sentit queda molt per fer. O en situacions de cocriança en què hi ha diferents adults que s’encarreguen de diferents criatures. Aleshores, la diversitat familiar és menys tabú que abans, però només si ens referim a aquells models que ja estan socialment acceptats i visibilitzats.

Ara bé, hem de començar a veure altres situacions que ens reclamen i socialment encara no hem fet aquest pas, per exemple en l’àmbit legal. De fet, la diversitat familiar ha estat punta de llança perquè es modifiqués la legislació, però és cert que queda camí per recórrer.

"La diversitat familiar és menys tabú que abans, però només si ens referim a aquells models que ja estan socialment acceptats i visibilitzats".

Encara persisteixen etiquetes com la de família desestructurada quan es parla de models familiars allunyats dels tradicionals?

Penso que fa temps deixat enrere aquesta etiqueta, com a mínim a nivell de vocabulari i de les professionals. No obstant això, quan apareixen algunes dificultats en el desenvolupament dels infants, si aquests formen part d’estructures familiars diferents del model heteroparental, és a dir, el model tradicional de pare, mare i criatures, és cert que ens podem trobar professionals que s’ho miren des d’aquesta perspectiva i es diu que potser a l’infant li manquen referents masculins perquè té dues mares o el problema és que no hi ha ningú que marqui els límits si l’infant només té un progenitor, etc.

Per tant, quan sorgeixen dificultats, sovint tornem a aquesta idea que la família ha de ser l’heteroparental.

És un altre prejudici que hi ha diferències pel que fa al desenvolupament infantil en funció de l’estructura de família.

Això no és així ni a nivell discursiu ni d’investigació. Les investigacions més recents deixen clar que no és l’estructura familiar allò que incideix més directament en el desenvolupament de l’infant, sinó que té més a veure amb el desplegament de determinats rols i determinades pràctiques educatives, al marge de qui desenvolupi aquests rols i pràctiques.

Per tant, els problemes poden sorgir en una família heteroparental clàssica que no tingui els rols correctament definits o que no desplegui pràctiques educatives òptimes. I a l’inrevés, una família que no és la tradicional pot complir correctament aquests rols i fer les pràctiques educatives i rutines que fomenten un bon desenvolupament.

Però, és cert que la mirada externa condiciona.

I tant que ho fa. Sovint passa que per la manca de referents les famílies que no són les tradicionals poden sentir una certa culpabilització quan sorgeix alguna dificultat. Són aspectes que cal tenir en compte. I si parlem de models familiars menys normalitzats, com la triparentalitat o la cocriança, no hi ha dubte que socialment costen més d’entendre i hi ha més dificultats. Sense anar més lluny, el no reconeixement com a famílies.

Independentment de l’estructura familiar, totes tenen aspectes i funcions comunes. Podem posar alguns exemples?

N’hi ha moltes, però algunes molt clares són les cures de l’infant, el cobriment de les necessitats afectives, les necessitats d’alimentació i higiene, l’enriquiment social, facilitar el contacte amb altres persones i amb l’entorn, proporcionar eines de socialització cultural i la funció nutritiva, entre altres. I, sobretot, la capacitat de crear un vincle afectiu segur i un espai de confiança on expressar-se i satisfer aquestes necessitats.

A partir de la teva experiència, quines dificultats se solen trobar les famílies que no són les tradicionals?

Al cap i a la fi, les dificultats i reptes de totes les famílies són els mateixos. Tanmateix, en algunes famílies ens trobem dificultats i reptes que apareixen quan socialment no es legitima igual a unes famílies que a altres. Per exemple, a molts espais de salut i educació encara es parla de pare i mare, quan hauríem de parlar de famílies.

També a escoles on encara se celebra el dia de la mare i el dia del pare. O, per exemple, a moltes escoles es continua barrejant sexualitat i reproducció, que això no és culpa de les escoles sinó de com estan escrits els temaris i com se’ns ha educat prèviament.

"A molts espais de salut i educació encara es parla de pare i mare, quan hauríem de parlar de famílies".

Tot plegat s’ha de poder parlar i visibilitzar.

És una feina que s’ha de fer per reconèixer la diversitat familiar i que les criatures sentin reconeguda la seva família. I també perquè les generacions que venen no hagin de tornar a passar pel mateix procés i es pugui decidir més lliurement com una persona vol formar la seva sexualitat i la seva família. Per tant, si treballem millor la diversitat familiar això permetrà que les persones puguin decidir més lliurement qui són i com són, sense que hagi de ser un tabú ni res les faci sentir fora de la norma, perquè aquesta norma ja no hi serà.

Els rols són importants a les famílies?

Sí, però quan parlo de rols no em refereixo a la divisió clàssica de rols, això és, la dona cuidadora i l’home que sosté econòmicament, sinó a rols de criança, per exemple. És a dir, potser un adult s’encarrega de tota la part que té més a veure amb l’alimentació i, en canvi, l’altre es dedica més a la part d’higiene. Són rols que s’han de fer i que són necessaris, però, òbviament, això no vol dir que hagin de recaure en la dona.

La qüestió és que els rols estiguin ben definits i es compleixin. I que la criatura sàpiga què pot esperar, que si té una necessitat se li satisfarà i que quan hagi de buscar un referent dins la família el tingui. Els rols han de ser clars, però no han de ser determinats. Ni, evidentment, han de ser els rols patriarcals clàssics.

En el teu cas, advoques per treballar la diversitat familiar des d’una perspectiva sistèmica.

Sí, amb perspectiva sistèmica s’entén que no es treballa com si fos l’individu qui té la dificultat, sinó que és tot el sistema. Això es pot treballar amb tota la família conjuntament o amb les diferents parts per separat, en funció d’allò que s’hagi de treballar.

En aquest sentit, sempre és important també treballar amb l’entorn i tenir en compte on sorgeixen les dificultats. Si venen de l’escola, és molt recomanable anticipar-se i treballar-ho prèviament amb el centre, amb una formació per exemple, perquè després no hàgim de fer intervenció directa amb la família. En resum, una perspectiva sistèmica suposa entendre el sistema on estan immerses les persones i treballar amb diferents elements del sistema quan sigui necessari i de la manera que resulti més eficaç.

Quines estratègies es poden emprar per visibilitzar i treballar la diversitat familiar a les escoles?

Treballem molt a través de tallers i de contes, quan són més petits, o quan són més grans ho fem a través de l'elaboració de relats en què ells puguin crear històries on es pugui veure aquesta diversitat i plantejar-se diferents situacions. També a través de jocs, malgrat que és difícil encara trobar-la, a diferència dels llibres o contes on sí que ja comença a aparèixer la diversitat. Es tracta de buscar i crear aquesta mena d’eines que puguin ajudar a fer que hi hagi més elements de normalització.

I pel que fa als mitjans de comunicació, està prou representada aquesta diversitat?

Crec que cada vegada més, però encara costa. S’ha de fer molta feina encara per incloure la diversitat familiar des de la normalització, i no des de l’anècdota. Vull dir que durant molt de temps determinats models han sigut l’anècdota o el cas específic. I no hi ha dubte que els mitjans són un altaveu molt important per promoure la visibilització.

Així, crec que es visibilitza més del que es feia abans, però també és cert que es fa en moments puntuals, com per exemple ara que vindrà el Dia de la Diversitat Familiar i segur que se’n parlarà més, i en altres moments se’n parla menys. Per altra banda, és innegable que cada vegada veiem més referents públics que mostren aquesta diversitat, però sovint encara es cau en estereotips, i això no ajuda.

I des de l’administració?

En aquest sentit, també hi ha camí per avançar. S’ha fet en alguns àmbits, però queda feina per fer. Per citar un exemple, al registre civil no es pot posar que una criatura té tres progenitors. Tots aquests aspectes encara costen molt.

No volia acabar sense parlar de les entitats i del seu paper en tot plegat.

Crec fermament que estem on estem per la feina que s’ha fet des de les entitats i des de l’activisme. Sense això, segurament no estaríem parlant ni del reconeixement de les famílies homoparentals i homomarentals, o no de la manera en què s’ha fet, ni de l’accés a la parentalitat de determinats col·lectius. La legislació tampoc recolliria ni regularia qui és família i qui té drets.

No hi ha dubte que l’activisme sempre va per davant i és un espai de reivindicació per a models que socialment no són majoritaris, però existeixen, encara que legislativament no estiguin reconeguts.