Fer el bé i fer-ho bé!?

El DGDW, organitzat pels estudiants de l’escola de negocis IESE (de La universitat de Navarra) i Net Impact, vol trobar de la mà d’alguns dels principals actuals líders econòmics, polítics i tecnològics, estratègies de desenvolupament sostenible que reverteixin positivament en la societat i en el medi ambient. De fet, es reuniran per valorar i reflexionar a través de les seves ponències la potencialitat d’un desenvolupament sostenible i els aspectes positius de crear estratègies innovadores i nous models. Alhora, és evident i no ocult, que un dels principals objectius és la creació de contactes i relacions personals entre els líders econòmics actuals i els futurs líders, ara només estudiants d’empresarials d’elit... Net Impact, curiosament, és una entitat sense ànim de lucre, amb la missió “d’inspirar, educar i preparar equips individuals per fer ús del seu poder empresarial per construir un món més social i mediambientalment sostenible.

Una missió lloable on participaran activament empreses com Pepsi, Ikea, Allianz, BBVA, Nokia, Adidas, IBM, Agbar, Sony-Ericsson o representants d’institucions internacionals com la FAO o l’FMI. Un elenc sorprenent, per parlar de desenvolupament sostenible, si tenim en compte les referències de només d’algunes d’aquestes grans empreses. Uns exemples: contra el BBVA hi ha tota una campanya (“BBVA sense armes”) per les seves inversions i finançament del sector armamentístic; el conegut passat històric de les relacions, sense conseqüències, d’IBM amb el nazisme (va idear un sistema per agilitzar la detecció i confiscació de bens de jueus, que també va servir per classificar les víctimes dels camps de concentració, etc.) a més de l’acumulació de més de 30.000 patents a tot el món... d’això se’n diu desenvolupament social corporatiu; IKEA, que explota els seus treballadors com qualsevol altre a partir de subcontractes a Àsia (ens ho explica el llibre “Ikea t’estima”), fomenta el treball precari, sense parlar de la seva política mediambiental: més de mig milió de metres cúbics de fusta a l’any, d’origen incert, transformada en mobles dissenyats per no durar més de 2 temporades. No acabem amb Ikea, la defensora de les bondats del lliure mercat és propietària (la família Kamprad) del 100% d’Habitat, el seu principal competidor. Sona a monopoli; sobre Nokia o Ericsson, sabem que un informe de Nacions Unides del 2001 informa de la seva participació en el finançament clandestí de la Guerra del Congo, pel tema del coltan, material essencial pel funcionament dels mòbils. No val la pena continuar, encara en descobriríem alguna contradicció o falsetat més grotesca... FMI...

“Del ninxol al mercat de masses; porta el comerç responsable al següent nivell”, aproximadament, vol dir això, literalment. Literàriament, es tradueix per: com convertir una finalitat en un mitjà; que la consciència o el codi ètic que hauria d’orientar les nostres accions, las de, fins i tot, grans empresaris i multinacionals, esdevingui una eina publicitària més per ampliar la seva quota de mercat i per tant els seus beneficis purament econòmics.