Esther Cabrera: “La soledat no sempre és negativa, però quan és imposada pot portar a l’aïllament”

El projecte 'Not Alone' neix al Tecnocampus de Mataró, impulsat per la Càtedra d’Envelliment i Qualitat de Vida i el grup de recerca GRACIS de la Universitat Pompeu Fabra. La iniciativa vol analitzar durant quatre anys un fenomen cada vegada més present en la nostra societat: la soledat no desitjada en dones grans.

Not Alone explora com la trajectòria vital d’aquest col·lectiu —sovint marcada pel rol de cuidadores i la dependència econòmica— condiciona la manera com viuen la vellesa i com aquesta experiència concreta pot derivar en aïllament i problemes de salut.

Per aprofundir en el projecte i els seus objectius, conversem amb Esther Cabrera, directora de la Càtedra i investigadora principal del projecte que ens explica com s’han plantejat la recerca, el paper clau de la comunitat i els reptes de futur.

Com neix el projecte 'Not Alone' i què vol aportar?
Sorgeix de la Càtedra d’Envelliment i Qualitat de Vida del Tecnocampus i del grup de recerca GRACIS, conformat per metges de família, geriatres, psicòlegs, fisioterapeutes...Ens vam adonar que, tot i que la soledat no desitjada és un fenomen molt estudiat, faltava una mirada centrada en les dones grans. Per això vam presentar una proposta al Ministeri de Ciència i Innovació i vam aconseguir finançament per estudiar durant quatre anys la feminització de la soledat.

La primera fase, que ja hem completat amb 520 dones de Mataró, descriu la prevalença del fenomen i els factors vinculats. La nostra hipòtesi és que hi ha una alta prevalença de soledat no desitjada entre les dones majors del nostre territori i aquesta soledat s'associa amb un major aïllament social, una història vital de ser cuidadora femenina i una major pèrdua de salut física i emocional. Moltes dones arriben a la vellesa havent estat cuidadores tota la vida i, en quedar-se soles —per viudetat, fills independitzats o simplement perquè viuen més anys que els homes—, es troben sense xarxa de suport. Cal dir que la soledat és un sentiment subjectiu i no sempre negatiu; el que ens interessa és entendre com l’experimenten i com impacta en la seva salut.

Per què vau escollir Mataró com a punt de partida?
Perquè és on treballem i perquè volíem sortir del context de Barcelona, que ja té alguns estudis previs. Ens interessava veure què passava en una ciutat mitjana, que no és ni gran com la capital ni rural. Per això vam centrar-nos en alguns barris concrets i hi vam enquestar 520 dones. Ha estat un procés llarg i complex, amb trucades, visites i qüestionaris extensos, però ja tenim les dades i les estem analitzant.

📣TW #Notícies @LaVanguardia | El projecte Not Alone, impulsat per la Càtedra d'Envelliment i Qualitat de Vida (@envelliment_upf) del #TecnoCampus, ha estat seleccionat i finançat pel Ministeri de Ciència i Innovació (@CienciaGob)🔬

Més info⤵️https://t.co/DGyJBOUJdC pic.twitter.com/Hoh5i1p7bm

— TecnoCampus (@TecnoCampus) September 27, 2023

I ja heu detectat algun patró destacat en aquesta primera anàlisi?
Ara comença la segona fase: seleccionarem unes 20 o 25 dones que presenten soledat no desitjada i les entrevistarem en profunditat. Volem entendre les seves històries de vida i captar matisos que les estadístiques no mostren: experiències de vida que poden tenir presents maltractament, expectatives no completes o sentiments que només poden explicar amb les seves paraules.

La tercera fase arribarà l’any vinent i consistirà a transferir els resultats i elaborar un model predictiu i teste-jar-lo. L’objectiu és identificar quins indicadors ens poden alertar d’una possible situació de soledat no desitjada en dones grans.

Quin paper juga la comunitat en el projecte?
Per nosaltres és clau. No volem carregar encara més el sistema social i sanitari, que ja està al límit, sinó implicar l’entorn més proper: la farmàcia, els veïns, la comunitat … Petits actors quotidians que poden detectar senyals d’alerta quan una dona gran corre el risc de perdre salut física o mental per la soledat no desitjada.

Per això treballem en un model predictiu que ens ajudi a identificar aquests casos de manera precoç i donar una resposta abans que el problema s’agreugi.

Com es pot traduir això en accions concretes al territori?
Cal diferenciar entre la soledat volguda, que pot ser positiva, i la que és imposada. Aquesta última és la que preocupa: pot portar a l’aïllament, a descuidar-se i a perdre interès per sortir o relacionar-se. Per això la implicació comunitària és tan necessària.

El projecte es podria replicar més enllà de Mataró?
Sí, de fet ja ho teníem previst des de l’inici. Aquest any hem començat a presentar-lo en entorns acadèmics i internacionals i ja tenim una petició d’Itàlia per aplicar-hi el mateix protocol de recerca. Ens interessa molt perquè volem comparar realitats, sobretot en països del sud d’Europa amb models familiars similars al nostre, on les dones han assumit històricament el rol de cuidadores principals.

Els agents comunitaris esdevenen essencial per donar suport i evitar que la soledat es converteixi en un problema.

Quins països o ciutats s’han interessat més en el vostre model?
Quan tinguem el model predictiu definit, la idea és provar-lo en ciutats semblants a Mataró, com Badalona o Terrassa, i comprovar si funciona igual de bé. Si demostra un impacte positiu en la detecció de la soledat no desitjada, podrem pensar a estendre’l a moltes altres poblacions.

La situació social i sanitària actual ha agreujat el problema de la soledat?
Sí. Les dades preliminars apunten a un augment respecte d’abans de la pandèmia, quan la soledat no desitjada se situava al voltant del 20%. El confinament va provocar un tall social molt fort i moltes persones grans no han recuperat la vida social d’abans, i així ens ho expressen les dones amb qui parlem.

Quins factors han marcat especialment les trajectòries vitals d’aquestes dones avui?
La situació actual té molt a veure amb la seva trajectòria vital: van créixer en un context on depenien de la parella, un model patriarcal, i assumien tota la cura de la família. Això les ha deixat en una posició de vulnerabilitat a la vellesa.

Creieu que aquesta relació entre soledat i gènere canviarà amb el temps?
Segurament sí. Les generacions més joves viuran realitats diferents: potser amb altres problemes, però no exactament els mateixos. També estan canviant els models familiars i econòmics. Avui les dones son independents i assumeixen rols més diversos, però això no garanteix qui les acompanyarà en l’etapa més avançada de la vida. Aquí és on el paper dels agents comunitaris esdevé essencial per donar suport i evitar que la soledat es converteixi en un problema.