Isamit Morales: “Sin Sync School va néixer per crear un espai que no existia i que jo vaig trobar a faltar”

Isamit Morales, de nom Daniella i coneguda artísticament com La Niña Jacarandá, va decidir crear Sin Sync School després d’adonar-se que moltes dones i persones dissidents es topaven amb la mateixa barrera que ella havia sentit durant anys: la sensació que la música, la cabina o la pràctica artística no eren espais pensats per a elles.

Des de Barcelona, l’escola defensa una manera d’aprendre a punxar més accessible, feminista i anticolonial, que posa al centre els referents, la confiança, la comunitat i el dret a començar sense haver de demostrar-ho tot abans. 

Qui és Isamit Morales?
El meu nom és Daniella, però faig servir Isamit perquè és el meu cognom i m’agrada molt la paraula. Des que vaig arribar a Barcelona, tothom em diu així i m’agrada. Soc d’origen veneçolà i també xilè, perquè els meus pares són xilens. Vaig créixer a Veneçuela i el 2009 em vaig mudar a Itàlia. Vaig marxar pel meu compte, sense la família, per estudiar. Hi vaig estar uns quants anys abans d’acabar a Barcelona.

Ets DJ, artista visual, productora, investigadora, fundadora de Sin Sync School… tu com et defineixes?
És complex, perquè em sento, en primer lloc, investigadora. També sento que soc activista. Vaig començar la meva formació com a artista, però durant el recorregut em vaig adonar que hi havia coses que no em tocaven o que quedaven una mica estèrils, tant pels contextos com per la manera de presentar-les. A vegades no em sentia realment apassionada. Pensava que trobaria en l’art un lloc on trobar-me amb mi mateixa, però en algun moment vaig arribar a pensar que potser no era artista, o que allò no era per a mi.

A partir d’aquí, com va ser la teva evolució?
El 2014, quan encara vivia a Itàlia, de mica en mica vaig començar a adonar-me que jo no era blanca. Moltes vegades associem la blanquitud a un color, però també és un valor, una posició. Quan vaig veure que tenia moltíssim menys accés a moltes coses que per als meus companys de curs ni tan sols eren un problema, ni una pregunta, vaig començar a tocar de primera mà el tema decolonial. Això va ser el que em va mobilitzar molt més que qualsevol altra cosa.

No sabia gaire bé què passaria amb tot aquell descobriment, però va canviar radicalment la meva pràctica. Amb el temps vaig entendre que no era que jo no fos artista, sinó que em faltava integrar tota aquesta altra part a la meva pràctica artística.

Aquell descobriment també et va portar cap a la música.
Quan vaig començar a entrar en contacte amb els moviments anticolonials, també em vaig trobar amb molts textos i molta acadèmia. Però jo em preguntava què passaria si traslladava tot això a la música, i de quina manera podia fer-ho. Eren preguntes que m’acompanyaven cap al 2014 o 2015. En aquella època jo no punxava i ni tan sols pensava que acabaria fent-ho.

Ho veies com una cosa inabastable.
És molt boig quan les coses ja estan construïdes d’una manera que ni tan sols et preguntes si són per a tu o no. Aquesta reflexió encara em sembla urgent i preocupant, i va ser un dels primers motors per crear l’escola. Jo vaig ser una apassionada de la música des de molt petita, però vaig créixer en una família on ningú em va dir que fos possible treballar amb la música o viure d’una pràctica artística. També parlem de la Caracas dels anys noranta, i entenc per què era així. Però la sensació era que aquella porta estaria sempre tancada. Va arribar un punt en què vaig deixar de preguntar-me si havia de fer música. Per a mi era una cosa que faria en les vides següents.

I com acabes acostant-te al DJing?
Enmig d’aquella crisi, jo havia decidit que no continuaria amb l’art i que seguiria per un camí més activista, tot i que tampoc sabia a què em dedicaria ni de què viuria. En aquell moment, la meva germana va començar a estudiar DJ. Va ser una cosa una mica ràndom, perquè ella havia estudiat Economia, viu a Xile i, de sobte, va deixar la feina i es va posar a estudiar DJ. Jo la vaig veure i vaig pensar: em copiaré de tu.

Què et va fer fer el pas? 

El que em va cridar l’atenció va ser veure-la tan contenta i entendre que no havia de ser una gran decisió vital, podia ser simplement provar una cosa més. Jo sempre havia estat molt a prop de la música i sempre m’havia semblat que traduïa el futur molt més ràpid que qualsevol altre mitjà, fins i tot més que el mal anomenat art contemporani. Sentia que allà hi havia el futur. Però em frenava pensar què passaria si no ho feia bé o si no acabava treballant d’això. Fins que vaig pensar que, si la meva germana s’ho estava passant tan bé, jo també volia passar-m’ho bé. Aquest va ser el motor. Vaig començar a punxar a Torí, el 2016, i m’ho vaig passar increïble.

Com va ser la teva primera formació com a DJ?
A l’escola em vaig trobar amb un discurs molt hegemònic sobre la manera d’ensenyar i també sobre els equips. Si no punxaves amb vinils, semblava que gairebé era millor no perdre el temps. I allà vaig pensar que això també era una bretxa. Vaig aprendre aquests mitjans, però em vaig quedar amb el més fàcil i accessible per a mi en aquell moment, que era la controladora i el programa Traktor. També sabia que marxaria de Torí, tot i que encara no tenia clar cap a on.

Per què vas triar Barcelona?
Vaig descobrir que a Barcelona hi havia un programa dissenyat per Paul B. Preciado al MACBA i em vaig sentir molt cridada. Era un lloc on hi havia moltes més persones com jo, que no es definien des d’una única disciplina, sinó des de la transdisciplina o fins i tot des de la indisciplina. M’interessava aquesta suma de mirades i formacions diferents, perquè al final també construeixen una manera d’estar al món. Aquell context em va permetre reconduir el sentit polític que tenia la meva manera de treballar com a artista.

En quin moment apareix la idea de crear una escola?
En aquella formació vaig començar a escriure molt sobre periodisme musical i narrativa musical. En paral·lel, ja a Barcelona, vaig començar a punxar, i cada vegada que acabava se m’acostava una noia i em preguntava on havia après, si era molt difícil o si jo li podia ensenyar. Parlo del 2017 i el 2018, l’escena era molt diferent, però em va cridar l’atenció que sempre fossin noies o dones.

Amb el temps vaig pensar que aquella dada no era casual. Els estava passant el mateix que m’havia passat a mi: no veien referents a l’escena, ni als escenaris, ni a les escoles. No hi havia referents dones, ni llatinoamericanes. Allà vaig entendre que no era jo sola. Jo ho havia atribuït molt a la por, però hi havia alguna cosa més.

De fet, sempre has dit que Sin Sync School és un espai que tu vas trobar a faltar als teus inicis.
Sí, Sin Sync School va néixer per crear un espai que no existia i que jo vaig trobar a faltar. A mi m’hauria agradat rebre més acompanyament per a la proposta musical que portava en aquell moment. Venia d’un context molt hegemònic, a Itàlia, on la música electrònica encara s’entenia des de llocs molt tancats: electro, techno, house i una mirada molt de senyoros. Quan arribem altres persones, que no som el típic home blanc amb aquesta proposta, apareixen altres necessitats. Jo soc dona, soc de Llatinoamèrica i escolto músiques que venen del meu territori o que responen a altres contextos. Són músiques diferents, que tampoc no es punxen sempre de la mateixa manera, i això exigeix molta més flexibilitat.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Sin Sync School (@sin.sync)

No es tractava només d’aprendre tècnica.
Pensava que calia una escola que oferís nous referents i una altra manera de narrar la música, des de DJs i artistes dissidents, dones i d’altres territoris. Tenir aquests referents et fa sentir més acompanyada i et permet pensar que tu també existeixes en aquest context. També m’importava transformar la pedagogia i fer-la més accessible, perquè aprendre exigeix preguntar, equivocar-se i tenir un espai on puguis dir: soc aquí perquè vinc a aprendre. Això és Sin Sync School, un espai còmode i proper perquè la gent s’animi a experimentar, aprendre i escoltar des de la seva pròpia selecció musical.

Sin Sync es defineix com una escola feminista i anticolonial.
Sí, durant un temps també vaig fer servir no binària, però ho vaig treure perquè els termes em costen moltíssim. Sento que a vegades acaben sent paraigües de paraigües, i que no sempre serveixen per anomenar tots els matisos. Ara es fa servir més FLINTA, perquè reconeix un espectre més ampli de dissidències que no encaixen només en la definició de dona: persones no binàries, dones, persones trans... Hi ha un gran ventall. Però també sento que a vegades aquest terme queda molt blanc i deixa fora altres grups. Per això, avui em continuo sentint més còmoda fent servir feminista i anticolonial.

Com es tradueix això a la pràctica?
En el fet que l’equip està format per dones i dissidències. També en el fet que entenem molts dels problemes que travessen les persones que busquen formació, i des d’aquí podem detectar necessitats i acompanyar-les d’una altra manera. Per a mi, l’anticolonial té moltes capes. A Barcelona, per exemple, era important involucrar persones migrants que venim de fora d’Europa, perquè a nivell sonor hi ha moltíssima diàspora que també necessita trobar el seu espai. La música permet això: sumar cultures, integrar aquesta realitat amb la de les persones catalanes i obrir preguntes, encara que també apareguin debats.

La manera d’ensenyar també forma part d’aquesta mirada.
Penso que el feminista té molt a veure amb la forma d’ensenyar. Per a mi és clau no fer sentir tontes les alumnes. Això ja ens passa massa al món com per entrar en un altre lloc on sents que no pots fer alguna cosa. El sistema educatiu és molt homogeni, ens educa com si totes fóssim iguals i haguéssim de complir els mateixos estàndards. No sé si diria que això és masclista, però sí que és bastant capitalista. I els feminismes també venen a interrogar això.

Com treballes la confiança amb les alumnes?
Quan ensenyo intento que hi hagi menys jerarquies, tot i que sé que la meva veu té un pes. Per a mi, les alumnes no són només alumnes: són artistes o artistes en potència, i moltes vegades s’ho han de creure. Hi ha molt paternalisme a l’escena. Un tio pot punxar per primera vegada i ningú el qüestiona, però una tia sent tots els ulls a sobre. Per això intento que entenguin que el seu treball té valor i que no són menys que ningú.

L’accés a la música no depèn només dels diners o dels equips. També té a veure amb el llenguatge, la confiança i el dret a començar. Quines barreres us trobeu més sovint?
Són barreres que van més enllà del que és tècnic, encara que també travessen el que és tècnic. En general, les dones i els grups dissidents tendim a tenir molta més síndrome de la impostora. No has de ser la màster saiyajin del DJ per punxar per primera vegada en una festa. Aprendràs posant-hi. No estarà perfecte abans de mostrar-ho. I això afecta moltes coses: com et relaciones amb la tecnologia, com et col·loques davant d’un escenari, com comparteixes el teu treball o com parles del que fas. Tot està connectat.

El nom de l’escola ja qüestiona la idea que una DJ es mesura per no fer servir el sync o per dominar certs codis. Quins problemes genera aquesta mirada tan tancada sobre saber punxar?
Entenc d’on ve aquesta mirada, perquè la història del DJ neix amb els vinils, i punxar amb vinils requereix moltes habilitats. Però ara existeixen altres suports, i això no vol dir que només premis un botó i ja estigui fet el DJ set. El sync, per exemple, només posa les cançons en el mateix BPM. No et fa punxar millor, no equalitza per tu, no decideix ni compon la mescla. Al final, quan punxes estàs construint alguna cosa amb peces d’un track i d’un altre. Has d’escoltar, decidir i equalitzar. Per a mi, fer servir sync o no fer-lo servir no determina si ets una gran DJ. Crec que darrere d’aquesta mirada també hi ha por de perdre un lloc, com si vingués algú a prendre’t alguna cosa, i una idea molt catòlica que, si m’esforço més, soc millor. I no necessàriament és així.

Què pot explicar un DJ set que potser no cap en altres llenguatges?
Aquesta és una mica la manera com narro el meu treball com a DJ. Per a mi va cobrar sentit en un set que vaig fer al Lady Fest de Barcelona, el 2016. Diria que va ser el meu primer set amb consciència política. En preparar-lo vaig sentir que tot tenia sentit, que se m’encenia el cor. Vaig entendre que podia aprofitar aquell dispositiu, aquell mitjà, per portar noms que normalment no són a les escenes. Aquest va ser el primer impuls.

Aquesta manera de punxar continua present en el teu treball?
Sí, continua sent així. Per a mi punxar és narrar la meva història, però també històries d’altres creadores i creadors que són en altres llocs. En aquests anys han nascut molts col·lectius, també a Llatinoamèrica i a la diàspora, i ara quan es parla de Latin Club ja hi ha noms i referències. Però crec que encara cal anomenar més persones, perquè moltes vegades tot es concentra en una o dues figures. Per a mi, un DJ set també serveix per construir genealogies sonores, per posar en relleu noms que vull que la gent conegui. Això és molt a prop de la meva manera de punxar, tot i que no és l’únic que em fa escollir música. La música també em crida per coses que no sempre sé identificar, i està bé que sigui així.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by La Niña Jacarandá (@lanina_jacaranda)

Com ha canviat l’escena electrònica de Barcelona en els últims anys pel que fa a la presència de dones, artistes migrants o de la diàspora?
Estic contenta. Quan vaig arribar, el 2017, ja hi havia projectes amb els quals l’escola continua dialogant, i a Barcelona sempre he sentit molt de treball des de l’underground i el col·lectiu. Per això sento que aquesta ciutat és casa meva: aquí té sentit el que faig i em sento entesa. Hi ha moltíssim activisme cultural, més o menys conscient, i una capacitat molt forta d’ajuntar-se per fer coses. En aquell moment, el so més de club llatí encara no acabava d’entrar tant, però sí que hi havia interès. Jo vaig formar part de ZEN55, un col·lectiu des del qual volíem reformular la cultura del club i l’escolta, que no fos només entreteniment. Aquesta mirada encara la mantinc.

I quin paper hi han tingut els col·lectius i les sales?
Molt. Parlem de col·lectius com JOKKOO o Abundance, que generen espais per compartir música, escoltar demos, conèixer gent i connectar. I les sales són vitals, encara que moltes vegades són els espais més castigats per les normatives, just quan més les necessitem. Penso en El Pumarejo, Meteoro o la Sala VOL, on va començar l’escola. De fet, sento que Sin Sync no existiria sense la Sala VOL i sense la cooperativa L’Afluent, que van ser com els padrins del projecte. Gràcies a aquests espais, una escola així va poder tenir sentit i ressonància.

El monogràfic parla de música i transformació social. En quin sentit una escola de DJ pot transformar coses més enllà de la música?
Per a mi, a Sin Sync puc veure de manera molt concreta la transformació de les escenes d’aquí. Aquest serà el vuitè any de l’escola i moltes alumnes ja estan punxant de forma professional. Algunes porten una carrera individual, però moltes altres han traslladat aquesta mirada al col·lectiu: surten de l’escola i acaben armant els seus propis col·lectius, fent pinya, practicant juntes i buscant bolos juntes. Sento que jo deixo algunes llavors, però després passen coses que van molt més enllà de mi.

Però la transformació no passa només per aprendre a punxar.
És clar, per això l’escola no és només un servei per aprendre determinades tècniques. Per a mi es tracta de compartir eines que van més enllà del que és tècnic: eines polítiques, emocionals i col·lectives. La teva pràctica creix quan estàs en contacte amb altres persones. I també hi ha una cosa important en fer-los veure que, com a dones i dissidències, a vegades ens costa més, però que cal posar-s’hi igualment. Quan et faci vergonya, fes-ho igual.

Quins reptes teniu al cap de cara al futur?
Ara estem començant a muntar un equip de DJs, activistes i professores, i el projecte ja és una mica més autònom. Durant molt de temps vaig treballar de la mà de L’Afluent, que va ser molt important, però l’escola necessitava convertir-se en una entitat en si mateixa. Al principi va ser difícil perquè estava jo sola, però ara sento que hi ha més suport i que és més fàcil caminar.

El repte és també sostenir millor l’escola?
Sí, ara vivim bàsicament de les classes, i ens agradaria complementar això amb ajudes públiques per no anar tan al dia i poder assumir tot el que implica tenir un espai. També estem creant un programa més anual, amb formacions intermèdies, cursos de producció musical i aliances amb altres escoles. Per exemple, ara farem un curs amb Bridge, amb beques de producció musical, on una marca posa els diners, l’escola posa l’espai i nosaltres posem el col·lectiu.

Per a mi, un programa educatiu ideal no ha de ser sempre no mixt, sinó oferir la possibilitat d’escollir entre un espai mixt i un de no mixt. A llarg termini, també estem construint una plataforma digital, amb una primera part gratuïta per entendre de què va punxar des d’eines casolanes i poder descentralitzar una mica l’escola més enllà de Barcelona.