Miquel Alemany: “Cada vegada que sortim al bosc som un impacte”
Comparteix
El coordinador d’El Refugi reivindica la muntanya com a espai d’aprenentatge, alhora que alerta dels impactes de l’auge del turisme de natura.
Només cal parar l’orella a com el Miquel Alemany parla del bosc i de la natura per entendre l’amor que li té. Amb molts anys de muntanya a l’esquena fent de guia, també és un dels impulsors d’El Refugi, una entitat que entén la natura com una gran aula —per això són Escola de Natura i Muntanya— on n’hi ha prou d’entrar-hi amb els sentits ben desperts, aturar-se i observar, per treure’n valuosos aprenentatges.
El Refugi és un projecte de formació i divulgació, però també de protecció i respecte pel medi. Treballen l'educació ambiental amb escoles, famílies, grups d’amics, empreses i associacions, amb la idea d’apropar la natura a les persones amb criteri, coneixement i cura.
A més, la passió per comunicar del Miquel també l’ha dut a embarcar-se en un projecte tan singular com ‘El pas dels llops’, un pòdcast que dona veu a grups de recerca i a persones que treballen sobre el terreny per explicar què passa als nostres boscos i ecosistemes. En parlem amb ell.
Com va néixer El Refugi?
Neix arran d’un projecte d’educació ambiental, cap al 2010, en plena crisi del totxo, i partia d'una proposta inicial més gran es va haver de replantejar i reduir a una versió més factible. Com a guies de muntanya, volíem que l’activitat física no fos només caminar i trepitjar l’entorn, sinó també integrar-s’hi, conèixer-lo i aprendre’n…
El nom també explica què voleu ser.
Aquesta és la clau d’El Refugi i també el doble sentit del nom: d’una banda, el refugi com a protecció de fauna i flora a través del coneixement; de l’altra, el refugi de muntanya com a lloc on les persones també es poden protegir. En el fons, l’objectiu era aquest: caminar i aprendre de l’entorn i dels diferents paisatges.
Personalment, com has construït la teva relació amb la muntanya?
Quan era més jove, com molta gent a qui li agradava la muntanya, tenia molt idealitzada la figura del guia. Vaig començar tirant cap a l’alta muntanya i a fer activitats molt explosives i molt físiques.
La teva perspectiva va canviar quan vas descobrir l’educació ambiental.
Se’m va obrir un món: vaig deixar de buscar tanta intensitat i vaig orientar-me més a observar, interpretar els espais. Fa gairebé quinze anys que estic en aquesta línia, i per a mi ha estat un regal. He conegut molta gent que m’ha ensenyat molt, especialment del vessant científic, i he pogut participar en projectes LIFE, entre altres.
Això ha canviat la teva mirada.
Sí, et tornes una persona que està constantment observant el bosc. I després ve la part més bonica, que és transmetre-ho. Com més informació, dades i experiències acumules, més enriqueixes les activitats, sigui amb escoles o amb altres grups.
I aconsegueixes canviar altres mirades, també.
En aquest sentit, crec que hi ha hagut una evolució col·lectiva, igual que l’he tinguda jo. Vam començar anant a la muntanya per fer cims i apuntar-los, i ara noto un interès creixent per conèixer els arbres, els boscos i intentar-los interpretar, cosa que no és fàcil perquè hi ha molts punts de vista i moltes maneres de mirar.
A què creus que respon aquesta evolució?
No sé si té a veure amb el fet que el canvi climàtic ja ens interpel·la directament i ens obliga a espavilar-nos, a entendre què està passant, què tenim i què estem posant en risc. Fa dècades que hi ha grups de recerca treballant-hi, i això també diu molt del patrimoni i la riquesa enorme que tenim a Catalunya.
Noteu aquest canvi a les activitats que feu?
Sí, i molt. Notem que l’interès pels medis naturals ha anat creixent i la mateixa gent ho expressa. Quan anem a la muntanya o al bosc, de seguida apareixen preguntes que abans no sortien: què en fem dels arbres vells, s’han de tallar o no, s’han de podar les branques? I, quan hi ha interès és perquè també hi ha estima, i una protecció. I això és el que ens importa.
El turisme de muntanya ha crescut molt els últims anys. Quins impactes hi detecteu més sovint i quins us preocupen especialment?
Des del postpandèmia, he notat un creixement molt bèstia de gent que accedeix a la muntanya. Però, més enllà de les xifres, crec que els qui organitzem activitats hem de tenir clar què fem: impacte n’hi ha sempre, encara que vagis sol, amb les mans a la butxaca i sense fer soroll. I quan portes un grup de deu persones, aquest impacte es multiplica.
Com es tradueix això a terreny?
Cal pensar molt bé on i quin tipus d’activitat fas. Si, per exemple, en una zona hi ha feina de protecció del gall fer o s’hi ha detectat la presència de llops, potser és millor no programar-hi una sortida i traslladar-la a un altre lloc. Potser si hi vas sol no passa res, però amb un grup el risc creix. I, a més, sempre hi ha la possibilitat que algú hi torni després amb amistats i vulgui acostar-se més del compte, amb tot el que això pot comportar.
No tothom arriba a la muntanya amb la mateixa mirada.
És veritat que la gent que acostuma a venir amb nosaltres sol ser sensible i respectuosa. El problema és que no sempre arribes a qui més t’interessaria arribar ni a qui més t’agradaria poder interpel·lar.
Costa arribar als no convençuts.
Això ens passa de fa anys en l’àmbit educatiu. Ja quan anàvem amb el cau ens ho preguntàvem: per què ens arriba aquest perfil de gent i no un altre? L’interès, al final, és arribar a tot arreu. Amb l’educació ambiental em passa sovint que, quan en parlo amb altra gent, la primera pregunta és si ha punxat fa temps. Potser jo hi carrego massa responsabilitat, però és veritat que l’educació ambiental no pot arribar a tothom. El que sí que ha de fer és obligar-nos a pensar. Si tenim un problema, què hem de fer perquè deixi d’existir? Com hem d’actuar? Quina coherència tenim quan som al medi natural? És complex.
Quins errors cometem quan anem a la muntanya?
Un dels errors més bàsics és que xerrem molt. Quan entrem al bosc, hauríem d’abaixar el to i deixar una mica fora els problemes de ciutat. Entrar-hi amb calma, en silenci, amb el mòbil apagat o en silenci, i observar el que tenim al voltant.
I el que queda al camí?
La brossa és el problema de sempre, i encara passa massa. Ens trobem kleenex i, fins i tot, llaunes. A banda, també hi ha el tema dels gossos deslligats. Em sap greu pels gossos, però a vegades han d’anar lligats perquè hi ha fauna, i també hi ha gent a qui no li agraden. I a l’estiu, als gorgs, ja és un altre nivell: altaveus, cerveses, peles de meló… Si ho fa una sola persona, però el problema és quan s’hi ajunta un grup i això es multiplica.
Què ajuda més a transformar aquests comportaments?
Hi influeixen diverses coses, però una de les més importants és l’educació de base i el fet d’haver crescut amb determinats valors i hàbits. En el nostre cas, molta gent veníem d’esplais o dels escoltes catalans, i això ja marca una manera d’acostar-te al medi. I jo recordo que, quan jo deia que me n’anava a la muntanya, hi havia qui em mirava estrany. Ara, en canvi, si dius que vas al Pedraforca, el primer que et responen és que també volen venir.
I la regulació, posar límits?
La normativa és poc pedagògica, però a vegades també és necessària. Si no, seria un caos. Segurament també farien falta més efectius de vigilància i de protecció, però som al país que som i tenim l’economia que tenim. En qualsevol cas, hi ha una idea bàsica que la gent hauria de tenir molt clara: cada vegada que sortim al bosc generem un impacte. I això no vol dir no anar-hi, al contrari. Però cal ser conscients que l’impacte existeix. Cal anar-hi a observar, a entrar-hi, a integrar-nos, i intentar ser molt respectuosos.
Tot aquest amor per la natura l’intentes comunicar de moltes maneres.
Sí, fa tres anys vaig fer el pòdcast ‘El pas dels llops’, com una altra manera de fer educació ambiental i transmetre coneixement sobre el medi natural. Amb les sortides i els viatges no arribes a tothom, en canvi, un pòdcast pot ser més extensiu. I, a més, parteix de la base de les persones que treballen sobre el terreny.
Què us permet explicar?
El pòdcast va néixer, sobretot, de l’interès per conèixer els grups de recerca. Gent que està treballant sobre el terreny i que sovint queda força silenciada. M’interessava saber què fan, quines recerques han fet sobre una espècie autòctona, com tritons o llúdrigues, o sobre un tema concret, i explicar-ho des d’aquesta perspectiva.
També heu posat el focus en els boscos.
Sí, hem fet una sèrie de capítols centrats en el bosc, una idea que feia molt temps que tenia al cap. Volia intentar conèixer-lo des de punts de vista diferents, i per això he parlat amb gestors i propietaris forestals, amb el CREAF, amb centres tecnològics i amb la Universitat de Vic, entre altres. Són quatre o cinc capítols que tanco ara amb el Martí Boada, i encara estic muntant l’últim.
Què volíeu transmetre?
La idea és donar eines a la gent a qui li interessa mínimament el bosc perquè, sobretot quan a l’estiu arriben les notícies d’incendis i de gestió, puguem interpretar què està passant i tenir un mínim de criteri. I quan acabi aquest bloc, vull tornar a l’origen d’‘El pas dels llops’: tornar a buscar grups de recerca i donar-los veu.
Quin consell donaries a qualsevol persona que vagi a la muntanya per fer-ho amb més respecte i amb el mínim impacte?
Diria dues coses. La primera és ser molt pesat amb la seguretat: abans de sortir, buscar i estudiar la informació de la meteorologia i l’estat de l’itinerari. I portar sempre el material que toca. I la segona és anar-hi amb el màxim respecte possible i aprofitar per observar i aprendre. El bosc, i la muntanya també, són una gran aula. Només mirant, escoltant i olorant, amb tots els sentits actius, ja s’hi aprèn moltíssim.
Afegeix un nou comentari