Elvira Jané: “La natura no et posa tantes barreres per gaudir-la com la ciutat”

L’Elvira Jané s’estima tant la muntanya que sempre ha buscat la manera perquè cap persona en quedi exclosa. Al capdavant del projecte ‘Natura Inclusiva’, d’Alt Ter, treballa perquè infants i persones amb discapacitat puguin participar d’activitats al Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser, amb eines com la cadira Joëlette i la barra direccional, i amb una logística que comença molt abans de calçar-se les botes i posar-se a caminar.

Com bé recorda, preparar bé rutes, no forçar límits i posar les persones al centre són elements tan importants com les qüestions tècniques per al muntanyisme inclusiu que reivindica. Perquè, més enllà de les eines, es tracta d’escoltar, d’adaptar-se i de compartir l’esforç perquè l’experiència sigui possible i gratificant per a tothom.  

‘Natura Inclusiva’ neix per iniciativa vostra o va partir d’una demanda?

Va començar arran d’una primera petició d’una escola de la zona. Tenien un alumne que, a les sortides escolars, sovint s’havia de quedar a casa perquè no hi podia participar per una discapacitat física. Les sortides es feien al Parc Natural de les Capçaleres, amb cotes mínimes d’uns 1.200 o 1.300 metres i un terreny molt accidentat, i no trobaven la manera d’arribar a aquests indrets, encara que fos amb una ruta curta.

I l’associació Alt Ter et va venir a buscar.

En aquell moment, jo encara no treballava a l’entitat. Però una companya de l’entitat em coneixia i sabia que havia fet una formació a Madrid per acompanyar persones amb discapacitat —persones cegues i amb baixa visió— a la muntanya.

Per tant, tu ja tenies formació en muntanyisme inclusiu.

Em vaig formar en un curs de tres nivells que era l’únic que es feia a l’Estat, i no sé si fins i tot a Europa. Començava amb el tracte i l’acompanyament de persones cegues i amb mobilitat reduïda en entorns urbans o prop de casa, i després ja passava a la muntanya, amb tècniques de progressió on s’incorporaven la barra direccional i la cadira Joëlette. Vam anar a Noruega en format expedició amb persones amb ceguesa i baixa visió, i vam fer un cim en condicions d’alpinisme més o menys fàcils.

Què li vas dir a la companya d’Alt Ter?

Em va preguntar si podíem resoldre d’alguna manera la situació de l’alumne. I li vaig dir que sí, que només calia trobar una cadira Joëlette a Catalunya, que ens la deixessin, i muntar la sortida. Per mi no tenia més complicació. Ho vam intentar, però en aquell primer moment la família de l’infant que havia de venir a la sortida es va fer enrere perquè no ho van veure clar. Fos per sobreprotecció o per manca de coneixement, van dir que no. 

I va arribar una segona petició. 

Sí, d’una altra família, i aquest cop sí que ens hi vam llançar. Vam anar primer a l’escola perquè entenguessin com funcionava, perquè la canalla s’hi pogués implicar i perquè també coneguessin els límits: com acostar-s’hi, quan ajudar i com donar un cop de mà. Després vam fer la sortida, que si no recordo malament va ser al naixement del Ter. Vam anar a veure les runes de l’antic refugi d’Ull de Ter i el naixement del riu, amb l’Escola Joan Maragall de Ripoll. I a partir d’aquí, el projecte ha anat creixent sobretot a base de peticions i propostes que ens arriben de fora de l’associació.

Quines són les principals eines o suports que feu servir en el muntanyisme inclusiu?

Principalment, fem servir la barra direccional i la cadira Joëlette. A partir d’aquí, també hi ha suports més casolans que algunes persones s’adapten: una cinta exprés lligada a la motxilla de la persona vident perquè la persona cega o amb baixa visió s’hi agafi; un bastó de trekking plegat a manera de barra per marcar distància i desnivell; o fins i tot una goma rígida, com les que s’utilitzen en atletisme, adaptada per caminar agafats. I, més en general, també hi ha altres opcions com cadires de rodes i handbikes que es poden adaptar per fer muntanya.

Amb tot, el muntanyisme inclusiu no és només una qüestió tècnica, sinó també de mirada, llenguatge o treball en equip.

Exacte. Al darrere hi ha una manera de mirar que va més enllà de l’adaptació física o de com entrem al medi natural. Té a veure amb com tractem les persones i amb les barreres que els posem nosaltres mateixes, o amb els límits que suposem que tenen, que al final sovint són prejudicis. Quan t’endinses en el guiatge i en el tracte amb persones amb diferents discapacitats, cal una feina d’adaptació: sortir de la teva realitat i conèixer l’altra persona i les seves necessitats, no com a col·lectiu, sinó com a individu.

En quin sentit?

Perquè no hi ha dues persones iguals, ni dues trajectòries iguals. Hi ha qui ha perdut la visió per una malaltia i hi ha qui hi ha nascut, i cadascú s’ha adaptat al món a la seva manera i ha desenvolupat unes capacitats o unes altres. 

Amb la mobilitat passa el mateix. Hi ha persones amb baixa mobilitat que necessiten molta assistència i d’altres que conserven to muscular i autonomia. I també cal tenir en compte necessitats molt concretes, com les fisiològiques, com la comoditat, la higiene o el transport. Hi ha qui pot conduir el seu vehicle, però no pot desplaçar-se amb la seva cadira de rodes, i d’altres que necessitaran transport adaptat.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Natura Inclusiva (@natura_inclusiva)

Com és el procés de preparar una sortida?

El primer pas és saber si aquesta persona realment vol fer la sortida. Una cosa és que tu t’ho plantegis com un repte, però has de partir del que vol ella: si hi vol anar o no, com ho vol fer i quins objectius té. Pot ser un objectiu més esportiu, o de contemplació, o d’interès naturalístic o cultural.

I després ve la feina a terreny.

Sí, el segon pas és mirar bé per on et mouràs: quines característiques físiques té la ruta, com s’hi arriba i si tens serveis adaptats a prop del punt d’inici. També cal pensar en punts on et puguis arrecerar, perquè en una Joëlette la persona està immòbil tota l’estona i el medi l’afecta molt més: el vent, el fred, tot.

Cal preparar molt bé el recorregut.

Nosaltres diem que has de fer la ruta amb ‘ulls de Joëlette’. I amb barra direccional, igual. Hem de revisar l’itinerari tenint al cap les necessitats i particularitats del guiatge amb aquella eina. A partir d’aquí, potser mantens la idea inicial o potser has d’anar a un pla B. De vegades n’hi ha prou amb un petit canvi de ruta per assolir el mateix objectiu; d’altres, cal deixar-lo de banda i ser realistes. No es tracta de fer una cursa d’obstacles ni fer CrossFit a la muntanya, sinó de buscar una opció assequible dins les limitacions. És un procés més llarg que quan hi vas sola amb un mapa: demana més logística.

Encara hi ha pors o reticències a l’hora d’apuntar-se a les sortides?

Quan vam començar, el 2019, hi havia molt més desconeixement. Ara n’hi ha més, però encara depèn molt de cada persona. També influeix si algú és més temerari o més poruc, i si l’infant o la persona està més sobreprotegida o no. I quan és una persona adulta, també pesa el fet que pugui decidir fins on vol arriscar.

Si a la ciutat la inclusió i l’accessibilitat encara són un repte, a la muntanya ho són encara més?

Jo crec que no. De fet, moure’t per un entorn urbà, fins i tot sense cap discapacitat, sovint és més difícil. Hi ha més obstacles i molts més detalls a tenir en compte. La natura no et posa tantes barreres per gaudir-la com la ciutat. Per baixar i anar al teatre, per exemple, has de preveure moltes més coses que per pujar al naixement del Ter. En realitat, hi ha menys factors a avaluar.

Queda feina per fer a tot arreu.

Sobretot queda feina per fer en difusió i en formació. Calen més persones que puguin fer de guies i que hi hagi una borsa més àmplia, tant de voluntariat com de professionals, amb ganes d’acompanyar amistats i familiars o de fer-ho de manera professional amb persones amb discapacitat a la muntanya. Amb tot, si parlem d’obstacles, crec que n’hi ha molts més en l’àmbit urbà. En serveis, en transport públic i en l’estat dels carrers i les voreres hi ha molta més feina per fer que no pas a la muntanya.

Com reaccionen les persones que van a les sortides? 

En general, tant si l’acompanyament és voluntari com professional, la reacció és d’agraïment. També perquè intentem que ningú hagi de pagar-ho directament. Si es fa a través d’escoles o d’entitats, busquem que no suposi un sobrecost per a qui vol participar. Al final, també parlem d’inclusió econòmica, no només de mobilitat.

Què us diuen?

Una frase que sentim molt és aquesta: ‘Ostres, estan fent tot això per mi’. Veuen que el grup es va rellevant, que suen al seu costat perquè puguin arribar-hi, i això es viu com un esforç compartit i gratificant. I per a moltes persones que no s’haurien imaginat ser on són, perquè s’havien autoimposat límits o no coneixien aquests recursos, és com si se’ls obrís un món.

El boom de la muntanya us ha condicionat a l’hora de triar itineraris i horaris?

Ens condiciona molt més és la meteorologia. No te la pots jugar, perquè si t’has d’afanyar o córrer, fer-ho amb una Joëlette muntanya avall no és fàcil. Sí que és veritat que alguns projectes que acompanyen persones amb discapacitat a la muntanya potser han arriscat més del compte. Vivim en un món en què tot ha de ser molt visual i ha de cridar l’atenció, on sembla que si no assoleixes una fita no ets ningú. I aquesta lògica també s’està colant en alguns ambients del muntanyisme inclusiu.

I és un risc.

El risc és que, per ganes de mostrar-ho tot i fer postureig a xarxes, es forcin límits i s’acabi posant en perill la vida d’una persona; si hi hagués un accident, a més, tindria molta repercussió mediàtica. Per això cal ser conservadores, no collar fins a l’última i mantenir uns límits clars, perquè aquesta dinàmica d’exposició pot acabar repercutint negativament i tirar per terra la feina de molta gent per facilitar la inclusió a la muntanya.

Què necessiteu perquè el projecte s'estengui i es consolidi?

Ara mateix, sobretot, ens calen ganes de treballar per continuar responent a les peticions que ens arriben i tirar-les endavant. També estem en un moment de relleu: jo ara m’allunyo del projecte, tot i que continuo implicada, i entra un company per agafar-ne el testimoni. I, per consolidar-lo, ens falta més gent que es vulgui formar. Tant professionals disposats a treballar-hi com persones voluntàries que es vulguin implicar.

Esteu intentant fer xarxa per reforçar el projecte.

Des d’Alt Ter, fins ara sobretot rebíem peticions i intentàvem cobrir aquestes necessitats. Ara estem buscant crear lligams amb col·lectius de la comarca i aprofitar jornades per fer difusió del projecte i perquè s’hi vulguin implicar com a usuàries. Per exemple, amb la Fundació MAP, la Fundació EMMA o altres escoles, per donar-los a conèixer el projecte i oferir-los el servei. I, a banda, també volem fer sortides i atendre peticions de particulars que tinguin ganes de passar una jornada a la muntanya.

També treballeu molt en la formació.

Al Curs de Bon Coneixedor del Parc Natural ja hi incorporem formació en muntanyisme inclusiu i, a les jornades d’Alt Ter i del Parc Natural de les Capçaleres, s’expedeixen acreditacions perquè les persones que coneixen la tècnica puguin demanar en préstec una cadira Joëlette. És un model que s’està estenent a molts parcs naturals perquè guies i tècniques puguin acompanyar clients, amistats o familiars. Però perquè això es consolidi, cal més gent formada i més difusió, i que els centres que formen tècniques esportives incorporin aquesta formació, perquè les necessitats hi són.